cielo claro
  • Màx: 21.13°
  • Mín: 13.08°
21°

Mans en l’aire: això és un banc

El segle passat una notícia típica era l’assalt a un banc, ara és el banc qui assalta els clients i ni és ni notícia, és d’allò més normal, o com diria el rata de Rato: “es el mercado, amigo”. Sí, però... redell quin mercat! El mercat del neoliberalisme subvencionat i dopat.

Darrerament sí que ha estat notícia, no que els bancs t’espremin, sinó que un senyor de quasi vuitanta anys hagi emprès una campanya contra els bancs: “Soc vell, no idiota”, que ja tothom deu saber de què va, i si no amb el títol ja s’ho pot imaginar. Hauria estat més notícia que fos una campanya de joves, que viuran molts més anys trepitjats pels poders fàctics.

D’altra banda aquest sí que és un problema més incomprensiblement contra els vells, ja que tan estadísticament com lògicament són els que tenen uns estalvis, a part de viure d’una pensió (no tots, desgraciadament, ni sempre suficient, però és un altre tema). Aleshores no treu cap enlloc que els bancs s’acarnissin en aquest sector, justament els seus millors clients de tota la vida. Això tot sol ja contradiu la infàmia aquesta que “És el mercat”. Doncs no: és una situació d’oligopoli i aprofitament descarat d’un estat que afavoreix els més afavorits.

Si només fos el mercat fa una dècada molts bancs haurien entrat en fallida, per això el govern del PP, repetint les mentides de tots conegudes, va subvencionar els bancs amb milers de milions. Això no és el mercat amb evolució inescrutable com la voluntat de Déu, sinó tot el contrari: això és robar als pobres per donar-ho als rics. Ja només per això els bancs subvencionats haurien de tenir una deferència especial amb el seus clients, a part que ja l’haurien de tenir a priori per decència.

Aquí sí que és ben cert que qualsevol temps passat va esser millor. Quan es repartien préstecs personals amb un interès de prop del 20%, eren ells que encalçaven els clients, i especialment els vells que estaven a punt de cobrar la pensió. Una de les darreres vegades que vaig parlar amb un director simpàtic de l’enyorada Sa Nostra li ho vaig recordar: “Cada vegada que ma mare anava a veure un director de sucursal en sortia amb una cafetera”, i ell me va contestar: “Idò les té ella, les cafeteres”... Ja no donaven cafeteres, ni la darrera punyeteria que havien inventat els coreans, ni calendaris. I eren d’antologia, aquells calendaris de Sa Nostra.

Tempus fugit. El segle passat ningú no hi havia reparat perquè el servei que oferien ja era molt millor que a qualsevol ajuntament. Però ara sí que cal recordar que els bancs són un servei públic. No és opcional, esser client d’un banc. Les nòmines de qualsevol empresa s’ingressen a un banc, no diguem ja les pensions o si és cobra d’un organisme oficial, els impostos es paguen a traves del banc (Sa Nostra ajudava a fer la declaració d’Hisenda), els rebuts de tots els serveis de la civilització actual bàsica (aigua, llum...) es xuclen directament del compte corrent. Fins i tot les multes de Trànsit: es pot donar el cas que s’hagin d’anar a pagar a un banc enfora on no tens compte, aleshores un treballador emprenyat t’envia de mala manera al caixer automàtic per a què t’hi barallis tu mateix, però si no ho aconsegueixes no te’n preocupis més: ja t’embargaran.

No els basta. El servei directe amb el client s’està quedant per a emergències paranormals. Per treure doblers ni se t’acudeixi acostar-te al taulell: te humiliaran i t’enviaran al caixer automàtic, per a la qual cosa necessites una tarja, o més, després te cobren fer-te la targeta, després pel “manteniment de targeta” i després, segons, hi ha bancs que cobren si l’uses, altres cobren si no l’uses, altres si l’uses poc i altres si l’uses massa. Mai no sabràs per on te poden sortir, fins el dia que repasses l’estat de comptes i veus que t’han fotut 30 € de no saps què, aleshores intentes telefonar i... “Si quiere ser atendido en español pulse 1, si quiere ser atendido en catalán inténtelo de nuevo...” i musiqueta, d’això sí que encara en donen.

Si no pots pus aiximateix pots canviar de banc, és el que ja se’n diu ‘fer un Castilla-León’: fugir de Ciudadanos per caure en braços de VOX.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Costafreda, fa mes de 2 anys
Negoci rodó. Tenir dipòsits que paguen manteniments, i deixar prèstecs al 16% o més. Després de ser rescatats amb doblers públics que possiblement no retornaran mai. Es miri per on es miri, és un negoci rodó. I la gent a aguantar-se....
Tal cosa és una aberració, una gran injustícia !
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente