Un argument molt repetit pels centralistes, extrema dreta, brunete mediàtica i corifeus diversos és que els drets són de les persones i no dels territoris. És a dir, si dius que Balears té dret a alguna cosa ells té respondran que Balears no té dret a res perquè el dret és dels ciutadans. Deia una diputada l'altra dia al Parlament: allò important no és la quantitat de doblers que arriben a cada lloc sinó en que es gasten aquests doblers. Així, la reclamació del dret de Balears a tenir un finançament just no existiria perquè el dret és dels ciutadans a que arribin els recursos necessaris.

Aquest argument intenta fer veure que no hi ha connexió territorial entre qui gasta i com es gasta, i intenta desconèixer que els ciutadans viuen dins un àmbit territorial. I això ho fan dins una enorme contradicció perquè són els mateixos que defensen la sacrosanta unitat de l'estat, perquè són els mateixos que consideren l'estat com un element capital, sobirà i sobre el que descansen gairebé tots els drets del món. Així, els territoris si són estat si que tenen drets, en canvi, els territoris si no són estats no tenen drets. I això lògicament independentment de la dimensió territorial o poblacional de l'estat en qüestió.

La impostura és evident. Però el discurs els hi funciona. Per això val la pena generar un relat alternatiu. Convé desfer l'embull, convé combatre aquestes mentides encara que molt sovint ens faci una peresa enorme haver de dedicar temps i esforços a coses bastant evidents.

La ubicació d'equipaments i infraestructures no és una cosa innòqua. Afecta els drets dels ciutadans, afecta el dinamisme econòmic i la feina, impacta sobre la mobilitat. Quan un estat fa una política d'equipaments i infraestructures potenciant determinades àrees, com per exemple Madrid, això acaba generant que els ciutadans de la zona beneficiada tenguin molt més serveis a disposició, puguin veure satisfets de manera efectiva molts de drets que altres ciutadans que no són beneficiaris d'aquestes polítiques no tenguin que és el que passa a l'anomenada Espanya buidada.

Quan es reclama un millor finançament per Balears no es fa per alimentar una classe política autonòmica com es diu per la ultradreta sinó precisament perquè els ciutadans tenguin els serveis sanitaris que es mereixen i que paguen amb els seus imposts, perquè tenguin les escoles i l'educació, les residències i les ajudes a la dependència, les accions de reindustrialització, diversificació, desestacionalització que necessitam... La reclamació es fa per Balears perquè acumulam una experiència històrica de centralisme en que per qualsevol beneitura havies d'anar a Madrid i si no tenies bo te podies desesperar. És evident que la subsidiarietat funciona i per això és un principi molt implantat a nivell europeu. Perquè la proximitat del poder a les problemàtiques i a l'adopció de les mesures millora la gestió pública i genera més benestar.

Resulta tota una paradoxa que aquests mateixos que diuen que els drets són de les persones i no dels territoris que no tenen drets, són els mateixos que consideren la Constitució dogma de fe tot i que aquesta Constitució estableix clarament que garanteix i reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions, és a dir, que resulta que hi ha uns territoris anomenats nacionalitats i regions que si tenen un dret... Quines coses.

Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears