algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
19°

L’ona expansiva de la ficció

En aquest comentari sobre la força comunicativa de la literatura, com ja he insinuat en altres ocasions, em caldrà servir-me de l’enginy personal i del perspicaç ímpetu de la ironia. L’enginy personal el considero d’arrels genètiques que la naturalesa ens proporciona ja des del ventre de la mare. Però la ironia la considero cultural, és fruit del treball constant de l’individu. La ironia és una eina esmolada que hem de cuidar i potenciar a cada instant de les nostres vides. Cal usar-la amb certa freqüència per tal de convertir la nostra quotidianitat amb una experiència agradable i divertida. Intel·ligent.

En el meu cas, jo diria que soc irònic també genèticament, però molt més per simpatia, per educació i autoeducació, per cultura emocional i política. Per literatura. Des que em conec una mica, sempre m’he considerat irònic. No em sembla un defecte portar-se com el que un és, ans el contrari, una virtut. Ja sé que hi ha molta gent il·lustre en el terreny del realisme material, que creu que la ironia és un pecat social. De cap manera! La ironia és transparència, llibertat i, per paradoxal que sembli, és sincera. Això sí, cal saber-la acceptar i interpretar en el seu valor just. Si no és així és força perillosa. La ironia pot portar a la forca a l’autor d’una frase irònica. Sòcrates, Plató, Jesús de Natzaret, Buda, Thomas More, Oscar Wilde, Gandhi i tants i tants d’altres ens podrien contar moltes anècdotes, còmiques i dramàtiques, del seu comportament irònic. Dramàtiques, per no dir tràgiques. Però també molt divertides. Tot és segons com ens ho mirem i ho valorem.

Vladimir Jankelevtich és el filòsof que millor ha sabut expressar en què consisteix la ironia. Ho ha explicat en diverses ocasions, demostrant la seva mestria en teoria irònica. El seu estudi sobre la ironia, titulat La ironia, és una lectura prodigiosa, una lectura que enganxa més que l’Ulysses de James Joyce. Qui la du a terme experimenta una sensació de llibertat personal i de plenitud interior que es troba en pocs altres llibres. Reforça el seu text amb moltes cites d’autors irònics anteriors a ell. Fa que prenguem partit per una vida intel·ligentment irònica. La consciència irònica ens convida a viure una vida més reflexiva i lúdica. Més alegre. El que jo no he acabat d’entendre -i això m’ajuda a creure que de veritat no entenc gairebé res- és com s’adquireix el caràcter irònic d’una persona. Em faig la pregunta de sempre: naixem irònics o ens fem? I sempre acabo dient-me que segurament ens hi fem, però per fer-nos-hi, cal que nasquem amb la predisposició adequada. I al final, també com sempre, concloc que la genètica és la matèria primera de tots les nostres capacitats, tant físiques com psíquiques. Aquesta conclusió em porta al divertiment vital sense el qual és molt difícil viure amb una certa admissió i un cert consentiment. El pitjor que ens pot passar és no consentir-nos viure. Tampoc dic que elegim el pol oposat, sinó que ens manca el valor i la virtut de viure, cosa que ens portaria a viure d’una manera indigna de dir-se vida. La vida ha de ser, i crec que ho és, una capsa de sorpreses de tots els colors que cal acceptar-les per tal de poder-les fruir. La vida és una calaixera que obrim i tanquem a voluntat pròpia. Per fer això és immensament gran la llibertat que es troba, en companyia de la ironia, en el calaix de dalt. Gràcies a la llibertat i la ironia podem expandir la vida fins a límits infinits. Dir la vida, així com jo ho entenc, és dir la ficció. “Ironia, la veritable llibertat!”, va cridar Proudhon quan es trobava empresonat a Sainte-Pélagie.

M’encanten els autors satírics, com Jonathan Swift, per exemple. La sàtira és una mena d’ironia, però més vulgar i menys elegant, però igualment enginyosa i punyent. Quan Jonathan Swift va escriure i publicar “Una modesta proposició” molta gent l’hauria volgut crucificar. No tenia dret a dir el que deia, però va resultar ser una petita peça literària d’abast universal de valoració extraordinària. Això seria la ironia duta al seu extrem. Contra qui actua millor és contra els vanitosos. De manera que, escoltant el que ens diu l’Eclesiastés, actua contra tot i tothom, perquè el món es fet de vanitat. “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat”. Cal, veritablement, la ficció, per anihilar aquesta humanitat i aquest món tan va i tan real. Sort que la ficció, però, forma part d’aquest univers i d’aquesta realitat. Tot és tot, com se’ns recorda constantment. Quin maremàgnum tan colossal que és la nostra vida humana! És una empresa del tot impossible la de conèixer-nos a nosaltres mateixos. I si alguna vegada l’emprenem, a aquesta activitat personal, caldrà que ho fem amb tota la calma i tota la parsimònia del món, ja que no l’enllestirem mai. Per segles i segles que dediquem a aquesta inexhaurible tasca. Al rei dels ironistes, l’irrepetible Sòcrates, li va costar la vida.

Malgrat tot, jo soc un gran admirador de la ironia. I, com he dit, per causa suposadament genètica, no puc prescindir de fer-la servir en qualsevol moment i circumstància del meu dia a dia. Crec que tinc un esperit irònic. Això em fa patir i gaudir molt de la vida. Vladimir Jankelevich diu que l’art, la comicitat i la ironia només poden existir quan disminuïm la urgència vital. Jo hi afegiria la literatura i, sobretot, la ficció. A la ironia no li fa falta cridar per fer-se sentir. Ni li fa falta riure. No li fa falta exhibir-se. Sembla que tingui una naturalitat pròpia. I no li fa falta res de tot plegat perquè sempre està en joc, sempre juga, i qui juga està concentrat amb el que fa. Molt diferent és el poruc, que sempre està a l’aguait i del tot despistat, mancat de confiança en els altres i en ell mateix. La ironia, com diu el clarivident Jankelevich, juga amb l’engany de la por, i no es cansa de vèncer aquest perill deliciós que mor a cada passa.

La ironia és com l’humor, com l’art, com la ficció, que desinfla la realitat a cada instant, com si fos una bufeta urinària replena de saviesa vana, afegeix Jankelevich. És a dir, que fa un treball medicinal, terapèutic i reconstituent. En aquest sentit, podríem afirmar que la ironia és un uròleg excel·lent. Com la ficció, com l’humor i com Sòcrates, la ironia és el déu de les sorpreses inesperades, encara que sigui una tautologia això que dic. És un desbaratafestes frívoles i improcedents. És una vacuna contra la hipocresia i la falsa cultura. És l’ona expansiva de la ficció.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.