Molt per llegir. Molt per escriure. Molt per fer. Quina sort que tinc! Jo no acabaré mai la feina. No acabaré mai de llegir, d’escriure i de fer. No acabaré mai, fins que em mori, de jugar.

Tot en aquesta vida ho podem convertir en un joc. De fet, això és el que és la vida: un joc. Un joc infinit. Però dic que hi ha molt per fer, i els llibres son les millors eines per jugar-lo. Irvin D. Yalom, un psiquiatre reconvertir en novel·lista, ho ha sabut reflectir molt bé als seus llibres, tant els de la seva especialitat mèdica com als de la seva creació literària. Pel meu és un dels autors contemporanis més importants. Fa uns quatre anys que va escriure i publicar les seves memòries, també. Una delícia. Un llibre formidable. És el que passa amb tots els escriptors que tenen un estil propi i original. Irvin D. Yalom és un d’ells. Aquest autor, com Alan Watts, ha convertit la seva vida en un poliesportiu filosòfic, científic, religiós, polític, històric i literari. Un jardí de jocs intel·lectuals on hi creix l’humor i la creativitat. Ell, tota la vida, ha jugat a ser. Resta patent a tots els seus llibres, però és a les seves memòries on ho acabem de corroborar. He llegit alguns llibres que tenen el mateix objectiu o similar. El ja esmentat Alan Watts, els que va escriure sobre atletisme aquell cardiòleg americà que es va fer famós corrent maratons, Georges Sheehan, la ruso-nord-americana Ayn Rand, Henry Marsh, Etty Hillesum, Victor E. Frankl i d’altres. Yalom va dir, als seus més de 85 anys -ara ja ha sobrepassat els 90-, que a la fi començava a entendre els seus amics budistes quan parlaven de buidar la ment i es delectaven, simplement, a jugar a ser. No era exactament aquest el “ser o no ser” de Shakespeare, però també ens pot servir de paradigma.

Hi ha molt per fer quan un vol ser. Tots volem ser, però sovint no sabem què hem de fer per ser. Què volem ser. Això és essencial. Un vol ser lliure, l’altre vol ser independent, un altre vol ser fort, ric, famós: tots volem ser feliços. Però ho volem ser indirectament, fent allò, això, o allò altre. Jo crec que la millor manera de ser és ser-ho jugant. Ja fa molts anys vaig publicar un llibre que es titula “Jugar o no jugar”. Era una col·lecció de contes que vaig reunir i vaig presentar a concurs. Va guanyar el premi Ciutat de Calldetenes de narrativa. Un d’aquells contes, el primer, era el que es titulava, justament, “Jugar o no jugar”. N’estic molt content perquè, aleshores, ja exposava la meva postura davant la vida. Davant la pròpia vida. Em preguntava, jugar o no jugar el què. La vida. La meva vida. Era la meva vida la que estava en joc. A la vida, la nostra, ens hi juguem la vida. Ni més ni menys que la vida. Mireu si en tenim de feina per fer, ja, des del moment del nostre naixement.

Però es tracta, o així hauria de tractar-se, d’una feina lúdica i divertida. No només de jugar per jugar, sinó per un objectiu molt definit, el de fer el que cal fer. El que ens cal fer és creure en nosaltres mateixos. Tenir confiança amb mi mateix, en esperar que jo, l’home, som la mesura de totes les coses. Ja ho digué Protàgores, o almenys se li atribueix a ell aquesta magnífica i brillant expressió. Encara que jo no sé si ho dic en el mateix i l’exacte sentit que ho deia ell. Jo crec que tinc més tendència a l’aspecte juganer, festiu i alliberador. Cal viure seriosament la vida com si fos -i ho és- un joc.

El joc més engrescador i excitable és el de creure en Déu. Per què? Perquè és el més digne i assenyat. I el seny i la dignitat s’han de practicar amb bon humor i jugant. Jo, dins la meva permanent inseguretat, penso que creure en Déu és creure en un mateix. Si crec en mi mateix, crec en Déu, i si crec en mi mateix crec en Déu. Aquest pensament i aquesta creença em proporcionen tanta felicitat que nos les vull deixar de pensar i de creure mai. Les porto sempre dins el meu cervell, dins la meva ment, o dins el que sigui: les meves entranyes, les meves emocions, fins i tot els meus escepticismes. No hi ha per mi res més correcte, intel·ligent i considerat que fer de les meves accions una veritable manifestació lúdica, si més no en el meu interior. Yalom ha escrit uns quants llibres de contingut científica i uns quants altres de ficció. És un escriptor excepcional. És un home que s’hi ha jugat la vida en aquest joc que tots juguem quan venim al món. I ho ha fet amb elegància, amb un estil literari que no tots els premis Nobel de Literatura tenen. A més, amb els seus llibres ha il·luminat moltes ments i ha encoratjat molts cors oprimits. El primer llibre que vaig llegir d’aquest autor me’l va regalar una de les meves llibreteres més afeccionades a la lectura. Em va dir que l’havia impactat de debò i que feia ús d’una manera de narrar excepcional. Me’l va regalar a canvi de que el llegís. I tant que el vaig llegir. Era “El dia que Nietzsche va plorar”. En castellà, “El día que Nietzsche lloró”. És igual. Al llarg de la meva vida he llegit moltes més novel·les en castellà que en català, per qüestions del tot evidents, però sempre m’hi he trobat molt còmode. Excel·lent! Una gran novel·la, un gran llibre! Un autor formidable!

A partir d’aleshores vaig cercar tots els llibres de Yalom publicats en català o castellà. A dia d’avui crec haver-los llegit tots, i a tots hi he trobat l’encís del primer, l’alegria de l’art literari, la joia de la lectura joiosa i benefactora. És per tot plegat que ara he recordat aquest autor. Estic rellegint les seves Memòries i sé que les tornaré a llegir de bell nou. De la mateixa manera que tornaré a llegir les vegades que calguin Etty Hillesum, Georges Seehan, Victor Frankl i mil autors més i així i tot no acabaré mai la feina. Sé que hi ha molt per fer. Sé que l’essencial estarà sempre per fer. Però, com Miquel Martí i Pol, també sé que tot és possible.

Aquests són els meus fonaments, directe o indirectament tots ells cristians, per literaris que siguin. Quan un edifici té bons fonaments, ja pot bufar el vent i caure la pluja. L’edifici es belluga, però no s’ensorra. Vull creure que jo soc un edifici de bons fonaments, encara que no sé si la teulada és tan robusta com la base, però sé que si tinc cura d’ella tampoc he de témer la neu ni el calabruix. I en això estic ara, en tenir cura de les teules. De les meves teules. De la meva llibertat. A la novel·la que he citat abans d’Irvin D. Yalom, apareix na Lou Salomé, amiga de Nietzsche, que en un cert moment diu una frase que em va quedar gravada: “He reduït les meves obligacions a una sola: perpetuar la meva llibertat”. Doncs, això.