Molts de pics tenc la sensació que hi ha coses que es construeixen de forma complexa amb tota la intenció del món. Vull dir que a pics la complexitat és inevitable perquè la qüestió no admet un enfocament simple, però a pics la qüestió si que admet un enfocament més simple però no interessa perquè la faria massa transparent i entendible i això no és el que es vol.
Posem dos exemples: els fons europeus i el sistema de finançament autonòmic. Tothom ha sentit parlar dels famosos fons europeus, que si a Espanya arribaran 140.000 milions d'euros, que si transformació econòmica, que si next generation... Però com es distribuexen aquests fons? Això és un misteri. Centenars de convocatòries, objectius molts diversos, bases reguladores ininteligibles, calendaris diferents, la majoria convocatòries del Govern de l'estat i algunes de les comunitats autònomes... No dic que la gent del carrer hagi de saber com funcionen aquests fons però si no ho saben ni les persones afectades o interessades serà perquè alguna cosa no s'està fent bé. Som de l'opinió que els fons europeus es podrien repartir d'una manera molt més clara i senzilla però que no s'ha volgut fer així. I per això fa la sensació: 1. Que els fons estan anant molt més a les institucions públiques que a les empreses privades; 2. Que dins les institucions públiques estan anant molt més a les grans que a les petites (ajuntaments); 3. Que dins les empreses privades estan anant molt més a les grans que a les petites (pimes). Algú dirà que això no és així, i potser té raó, el problema precisament és que ho han fet tan complex que un, si és molt ingenu, no sap que pensar.
El sistema de finançament autonòmic és una altra exemple. Ni publicació de les balances fiscals, ni compartir les dades fiscals i de seguretat social de les que disposa l'estat, ni establir unes regles clares i diàfanes. Ben al contrari, tots són fons diversos de càlcul complicadíssim que acaben donant el resultat que intessa però que no respon a objectivitats i certeses. Com és possible que el primer pagant no sigui el més ric sinó que sigui qui es troba en la setena posició en renda per càpita. Com és possible que l'enorme efecte capitalitat de Madrid no existeixi. Com és possible que les comunitats no puguin calcular un pic establert el sistema el que rebran any darrera any mentre estigui en vigor el sistema. Per això a Balears, que som qui més pagam i qui manco rebem, tenim una sensació de pressa de pèl absoluta i d'injustícia estructural.
Aquests només són dos exemples de qüestions que volgudament se'ns presenten com a molt complexes. És casualitat? És mal de creure. I tot i que és mal de creure resulta que la majoria s'ho creu i s'ho beu perquè la majoria de la societat no qüestiona fets com aquests. Uns tenen el poder i la informació, uns tenen els mitjans de comunicació i el nacionalisme banal, tenen una amplíssima xarxa de col·laboradors. Uns altres tenen resultats, experiència, memòria. Et compixen damunt i encara te fan creure que plou. I una de les maneres per aconseguir-ho és dotar de més complexitat l'objecte de debat. I de vegades, tot plegat, és tan absurd i estantís que és qui provoca la complexitat el que surt perjudicat de no fer les coses amb rigor i simplicitat. La Covid ha demostrat algunes coses, l'administració ha estat capaç de repartir ajudes de forma més o manco àgil i ràpida i això no hauria de ser una flor que no fa estiu. Perquè això vol dir que es poden repartir ajudes de forma més simple i més eficient si hi ha voluntat de fer-ho. Per tant, és pura voluntat voler facilitar les coses o no, si no es volen facilitar es compliquen fins a fer-les d'impossible entiment, ara m'ha vengut al cap el preu del llum...
Josep Melià Ques
Diputat del Pi
