La millor manera de llegir és fer-ho amb els ulls enamorats. De fet, amb els ulls enamorats és la millor manera de viure. Quan m’enamoro d’una persona, d’un fet, d’una circumstància o d’una cosa, sigui la que sigui, aquella cosa es converteix en la més meravellosa del món. L’estat d’enamorament és l’estat suprem de l’ésser humà. Res més elevat que l’amor. Quan llegeixo un llibre, procuro enamorar-me d’ell des de la primera lletra, des del títol, des de la primera pàgina. La lectura, d’aquesta manera, s’uneix a la meva ment i a les meves entranyes, físiques i espirituals, i es produeix el gran miracle de la plenitud personal en tots els sentits. En la plenitud exterior i interior.

En esguard sentimental, sembla que els enamoraments siguin sempre a primera vista. Crec que en el literari difereix una mica. Encara que les emocions solen ser semblants. Més pausades segurament en el lector. I també menys viscerals, però més sòlides i fidels. Més persistents. Encara que solen ser més assossegadament promiscues i en tot moment pacífiques. Els enamoraments que experimentem en la lectura, per profund que sigui, sempre és més calmat, i podem experimentar diferents efervescències al mateix temps, encara que sempre recordarem la primera de totes. El meu primer amor com a lector va ser “L’illa del tresor”, de R.L.Stevenson. Crec haver-ho dit en alguna altra ocasió. Un primer amor no s’oblida mai. A mesura que jo anava llegint l’aventura de Jim Hawkins, els meus ulls romanien a cada pàgina del llibre, més enamorats. Aquell primer enamorament va ser decisiu en la meva vida literària. No només com a lector, sinó com a creador. Allà es va forjar per sempre la meva imaginació creativa.

El millor de l’enamorament literari és que “l’objecte del desig” pot ser múltiple, i la seva emoció també. Torrencial. No existeix en cap cas la gelosia entre les diferents lectures ni els diferents llibres, com sí que existeix en l’amor físic, que sempre és passional i sovint irracional. Tot el contrari: un amor literari et convida a tenir-ne un altre. I un altre i un altre. Podem enamorar-nos de mil llibres, d’en un en un o d’alguns a la vegada, i no haver-hi mai cap problema de rivalitat entre ells. La promiscuïtat lectora, almenys en el meu cas, és permanent. Com més diversa i promiscua és, més plaer espiritual experimento. I una cosa més important encara: com més repeteixo, més gaudeixo. La relectura i la re-relectura eleva l’esperit i l’emoció fins a alçades que no havíem somiat mai. Un aspecte també del tot important és que no crea addició. No llegir poc crear “mono”, però llegir no genera cap tipus de desig irrefrenable. Sé que hi ha lectors que els passa tot el contrari, però com sempre dic, jo parlo per mi, ho faig a títol personal. No he perdut mai la meva llibertat intrínseca per un llibre ni per un autor, ni per una determinada lectura.

Les meves lectures, i els meus enamoraments literaris, són plàcids i motivadors. Fins i tot, inspiradors. La lectura enamorada que estic fent inspira la meva ment, el meu enginy i la meva creativitat. Mai minven en aquest sentit les meves facultats intel·lectuals. És una festa. Com l’amor, que si no és festiu i juganer no és amor ni és res.

Probablement, i sense adonar-me’n, a base de llegir i llegir, d’estar enamorat i enamorat, m’ha servit d’exercici emocional i sapient, per entendre millor el món i entendrem a mi. Per això deu tenir raó aquell amic que em confessa que quan llegeix no fa res més que entrenar-se. Entrenar-se per a què? Per llegir millor, per arribar a ser un gran lector. És possible, perquè l’entrenament en el camí de la vida no l’hauríem d’obviar-lo mai. Per què ens entrenem? Per assolir els nostres desitjos. I quins són els nostres desitjos més profunds, o el nostre desig més essencial? Passar-nos-ho bé, viure bé, ser feliços. La felicitat, com veiem, s’ha d’entrenar. Llegint? Llegint i no llegint. Pensant, reflexionant, meditant i actuant. Sobretot, actuant. Només així creixem i assolim el nostre jo. Només així descobrim els nostres valors naturals, els que no s’han corromput en l’esdevenir dels dies. Qualsevol contingència pot servir-nos com la millor oportunitat per descobrir qui som. Jo penso que la lectura, que inspira el pensament i la creativitat innata que tots portem dintre quan naixem, és l’exercici humà, a part de l’amor, més irrebatible que podem fer. Em sorprèn que als evangelis de Jesús, no es digui per part seva “Llegiu, llegiu!” Aquesta és una greu negligència que, segons el meu parer, tingueren els quatre evangelistes. Perquè Jesús ho degué suggerir en alguna ocasió. Ell sabia llegir. Ell coneixia les Escriptures de pe a pa. Ell havia llegit de nen i d’adolescent, i segurament mentre s’apartava dels seus seguidors per estar una estona sol, devia llegir. Ja ho crec si llegia! D’on ve el meu enamorament per la lectura si no és perquè Jesús llegia? I tant! Els meus ulls no plorarien ni riurien quan jo llegeixo. Els meus ulls no s’enamorarien dels llibres si no fos perquè Ell va llegir. Llegir millora el món, i Ell va venir a millorar-lo. Llegir millora l’amor. Llegir no és només una acció, és un acte d’amor. És el joc intel·lectual superior de la condició humana. No només ho crec, és cert.

Sense literatura i sense llegir, Jesús no hauria sabut tot el que sabia. Citava els profetes que l’havien precedit, citava els autors de l’Antic Testament, citava la gent que els llibres citaven. No era un analfabet. I, a més, tenia una memòria extraordinària. Feia servir les paraules d’abans quan més les requeria i quan més oportunes eren per reforçar les seves pròpies, per exposar els seus arguments, les seves paràboles i les seves oracions. Ensenyava allò que havia après als llibres dels seus avantpassats. Michel de Montainge va fer el mateix quan escriví els seus Assaigs. Citava els autors grecs i llatins, els pares de l’Església, els filòsofs dels segles anteriors. D’aquesta manera, tant Jesús com Montaigne aconseguiren atreure lectors per els seus pensaments i per a exemple de vida dels temps presents i futurs. La seva gran aportació cultural i humanista la pogueren fer gràcies als llibres que havien llegit. Ara, tots nosaltres, citem aquells autors que més s’acosten a la nostra manera de pensar i saber.

Cada vegada que acabo de llegir enamoradament un llibre, som una persona diferent del que era quan vaig començar a llegir-lo. No m’equivocaré gaire si dic que jo soc tots els llibres que he llegit. A més del que mengem i bevem, també tots som allò que llegim. En el fons ens enamorem de nosaltres mateixos, gràcies als llibres i a les nostres lectures. Enamorar-se d’un mateix a través dels llibres és la més digna majestat.