nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 18°
27°

Vull ser feliç

He descobert què és el que em passa: vull ser feliç. Voler una cosa tan senzilla i tan fàcil d’aconseguir com és la felicitat personal és el que ens ho impedeix. Aquest “voler” és l’obstacle principal per el nostre objectiu més cobejat. Per ser feliços no ho hauríem de voler ser? Tampoc és això. Per ser feliços cal voler ser-ho, però no voler-ho de manera obsessiva. No convertir-ho en una idea fixa. Hem de voler ser feliços només de puntetes, com si la felicitat no s’adonés de que la estem cercant i volent. Pot semblar ridícul, però no ho és. És una llei natural, com n’hi ha tantes. Ens passem la vida buscant el sentit de la vida, i el sentit de la vida és tan senzill com el fet de ser feliç. Si som feliços, tenim el sentit de la vida solucionat.

Exposar-ho així, d’una forma tan explícita, sembla ridícul. Ens fa riure. Però aquesta és la veritat. És per posar-nos a plorar. La nostra impotència per descobrir les coses senzilles ens fa mesquins i desgraciats. El petit consol és que tots els humans som iguals en aquest aspecte. A tots ens passa el mateix. Jo em demano una cosa: si tots pensem igual i ens passa el mateix, per què no ens posem tots d’acord i lluitem junts per assolir aquest objectiu personal i convertir-lo en col·lectiu. Entre tots ho aconseguiríem. Crec. En comptes de treballar per donar sentit a les nostres vides i assolir la felicitat de tots plegats, què fem? Cadascú va pel seu compte: ens comprem un cotxe, ens construïm una casa a ran de mar, fem un viatge a la fi del món, sortim a sopar i de festa, anem de vacances a l’Antàrtida que hi fa un fred que no hi ha qui el suporti, comprem joies i bijuteria de luxe, anem a veure el Madrid perquè perdi i tanmateix sempre guanya, viatgem a París per veure un partit de tennis sense conèixer les regles del joc, etcètera. Som estúpids, en una paraula. Fem tot el que no hauríem de fer. Què ens passa? Som idiotes? Sí, ho som. La idiotesa superficial és una barrera per a la nostra felicitat. Cal ser idiotes intel·ligents. Cal fer-nos l’idiota per tal de no ser-ho. I això, què és? Creure’ns que som feliços de naixement, fet que és així. Fer-nos creure que ho creiem. La fe ho pot tot, fins i tot pot la felicitat. Genèticament ho som tot, però no sempre escollim el millor camí.

Cal llegir. Ens cal llegir. No és broma. La lectura és, en el fons, teòrica, i sàvia en la forma. Fem-la pràctica. En això consisteix el seu veritable sentit. La lectura, com la vida, té sentit: ens porta la felicitat. Dins tots els llibres s’hi amaga sempre un món feliç si els sabem llegir. Pensem en els clàssics. Tots són afluents de la felicitat. Pensem en Homer i Ciceró, en els russos Màxim Gorki i Nicolai Gogol, en els alemanys Goethe i Schiller, en els francesos Victor Hugo i Chateaubriand, en les germanes Brontë, Charlotte, Anne i Emily, en els anglosaxons Charles Dickens i Oscar Wilde. Tots aquests autors i centenars més com ells aporten i han aportat felicitat al món.

Milions de lectors els estan agraïts. Però sembla que no n’hi ha hagut prou. Últimament, des de fa ja més d’un segle, sorgiren al ruedo literari els autors que pretenien generar felicitat d’una manera més directa, encara que a la llarga menys eficaç. Ja no eren literats, sinó filòsofs, psicòlegs, teòlegs, sociòlegs i altres pensadors epidèrmics que convidaven a que els seus lectors es convertissin en autèntics posseïdors del seu destí, ja fos mitjançant l’autoestima o millorant, a ulls propis i aliens, la seva imatge pública, tan física com intel·lectual. Els llibres d’autoajuda proliferaren durant un període de més de mig segle, però al final van sucumbir davant la bona literatura i el rigor reflexiu i científic.

Ara ens trobem en un territori ambigu i vacil·lant, com ha estat habitual des que l’ésser humà s’ha fet conscient de les seves contingències naturals. Som humans, aquesta és la realitat. Per això cal conèixer-nos, cal explorar-nos, cal tenir els ulls ben badats i les orelles ben obertes. I encara no basta. Tots aquests llibres que buscaven i encara busquen el nostre benestar interior amb fórmules senzilles han fracassat. Hi va haver una època en que jo els vaig llegir tots. Un dels autors més comercials que hi ha hagut dins aquest gènere lleuger, jo me’l sabia de memòria. Es deia Wayne W. Dyer, i el seu llibre més venut va ser “Tus zones erróneas”. Espectacular. Tothom el llegia. Tothom el comentava. Per què? Perquè anunciava la felicitat a tots els seus lectors. No anunciava cap novetat, només recordava allò que tots sabem abans d’anar a escola per primera vegada. Ja he dit que jo me’l sabia de memòria. No vaig aprendre res perquè jo ja sabia tot el que deia aquell llibre, però em va servir de molt. Vaig aprendre a distingir el que és blanc del que és negre. Em va divertir i em va fer pensar. Em va inspirar. Com el cent per cent dels seus lectors, jo també volia ser feliç. I encara ara ho vull ser. Això significa que encara no ho soc. Probablement no som ni serem mai feliços, però crec que treballar per ser-ho s’acosta a la felicitat que busquem. Caldria que a l’escola existís una assignatura de benestar personal, de felicitat individual i social. Crec que donaria els seus fruits. Crec que si s’ensenyés a ser feliç a l’escola, el món ho seria més que no ho és. A la Universitat hi hauria d’haver la llicenciatura de Felicitat, com hi ha la de Dret, no només per després ensenyar-la als altres, sinó per practicar-la un mateix al llarg de la vida. És un buit que cal omplir. Crec que molta gent s’hi matricularia. Seria un èxit. Però no és així. Se’ns ensenya a fer negocis, a guanyar plets, a fer-nos famosos, a ser més idiotes que els altres. Tot són carreres de competitivitat, el pitjor que podem fer els homes: competir.

Justament, la felicitat s’aconsegueix, no competint. Jugant. La competició impedeix el nostre benestar exterior, la nostra pau interior i el nostre goig superior. Si vols ser feliç, juga. Juga, però no competeixis. Oblidat de classificacions, de medalles i de trofeus. Juga per jugar, per gaudir. No hi ha millor joc que la lectura. No hi ha millor pilota esportiva que un llibre. Torno als clàssics: això és, jutjat i debatut, el que ens diuen Pirró i Plató, Epicur, Hipòcrates, Diògenes, Dionís, Sext Empíric, Zenó, Tales, Demòcrit, el gran Demòcrit, i tants i tants d’altres.

Borges, el gran poeta i alhora assagista argentí Jorge Luis Borges, avançada la seva vida terrenal, va dir que ell havia comès el pecat més gran que un home pot cometre: no havia estat feliç. No sé si els seus últims anys va beneficiar-se d’uns quants dies feliços, però jo sempre penso en ell quan penso amb la meva pròpia felicitat. Com ara mateix.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.