algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 24°
32°

Realitat massa complexa

Fa una temporada que retur, cosa que no m’havia passat mai. No em succeeix sempre, només en certes circumstàncies i hi he estat pensant, clar. Tenc una teoria i és que crec que m’he acostumat els darrers anys a haver de parlar sota pressió de coses de les quals no vull xerrar o amb persones que clarament l’únic que volen és demanar-me quelcom per aconseguir la meva atenció, tallar-me i explicar el que volien dir-me d’un bon principi. Na Rico Godoy ja ho reflectia a Cómo ser mujer y no morir en el intento amb un «per què segueixen parlant-me de l’hivern quan el que jo vull és xerrar de la primavera» (ho sento, Carmen, reina, sé que et fotria veure aquesta citació en un idioma que no fos el imperial).

Tartamudejar no, però deixar les frases a mitges sí que és una cosa qu…

Sovint el que faig és xerrar embullat, emborbollat (aquesta l’he haguda de cercar), no només perquè he de centrar-me per triar totes les paraules d’un sol idioma, ni que amb l’edat la meva ment ja no és tan àgil per pensar en quatre coses alhora, sinó que em fa vessa provar d’expressar-me si m’han d’interrompre en fer la primera pausa per agafar aire.

Són massa anys ja de sofrir gent que no escolta la resposta a la pregunta que just m’ha fet. Que perd l’atenció després del vintè segon, que no pot entendre frases més complexes que un «sí», «no», «boníssim» o «una merda». Massa anys ja i jo només puc pensar en el fet que hem enviat missatges a l’espai exterior en suports que la generació actual no saben com fer servir¹, quan no podem ni comunicar-nos amb qui viu a veïnat.

Ja no tenc esma de provar de contar un relat simple interromput incessantment amb les notificacions que arriben al mòbil de la persona amb qui parl. D’haver d’esperar el moment ideal per explicar les meves dèries, un moment que no arriba mai o quan arriba, és rebut amb cara d’impaciència o avorriment. Generalment, en aqueixos casos faig una versió simplificada de la història, inconnexa i breu. De vegades, però, com deia l’ordinador d’Alphaville², és simplement que «la realitat és massa complexa per a la transmissió oral».

Però en el fons, el que de veritat volia dir és…

¹ vegeu Cerebreco 00, Quan sigui gran, pàgina 79.
² vegeu Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution, Gordard. 1965

Aman Nòlem (ell/això)

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.