algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Petites criatures

Jo sé què és, per a mi, la bona literatura, però no sé explicar-ho d’una manera convincent. La bona literatura, per bona que sigui, no és històrica, ni és psicològica, ni és familiar, ni popular ni molt menys progressista o reaccionària. Parlo de literatura, de l’autèntica. La literatura no té adjectius. Només és literatura. Potser només existeix una paraula per definir-la en la seva essència: és màgia. La literatura és màgia feta amb paraules. No em refereixo al realisme màgic, que s’hi acosta molt, sinó a la màgia en ella mateixa. Màgia literària. Un joc de màgia fet amb paraules. M’és impossible dir-ho d’una altra manera. La bona literatura, l’autèntica, no té història ni realitat, ni trama, ni argument, ni aquesta vella trilogia composta d’exposició, nus i desenllaç. Tot en ella és màgia. Està ubicada en una atmosfera màgica. Està imbuïda d’esperit lúdic i màgic. L’autèntica literatura només té màgia. Res més.

Puc posar, com a lector, exemples personals, però no definicions. Jo he trobat sempre la gran literatura en les narracions breus i senzilles. Naturals. En aquells relats que fan poc soroll, però que resten a la memòria dels lectors per a tota la vida. N’hi ha algunes que són del tot universals, com 'Alícia en terra de meravelles', com 'El vell i el mar', com 'El petit príncep' o 'El conte de Nadal', o com 'Mort a Venècia', o 'Bartleby l’escrivent', i d’altres. Però ara voldria referir-me a aquelles de les quals no en parla gairebé ningú i que a mi m’han seguit emocionant dins les entranyes sempre que les recordo. No sé per quins motius, però moltes d’aquestes narracions breus, senzilles i màgiques m’han arribat sovint d’escriptors francesos i de l’àrea meridional d’Europa, però també del centre i dels països eslaus, russos i escandinaus. També algunes del nord de la península ibèrica, dels països catalans i de la felliniana Itàlia. Una meravella de Literatura en majúscula.

En primer lloc vull referir-me a una novel·leta preciosa, centreeuropea, que fa poc es va traduir al català, i que no fa gaire que vaig llegir. Per a mi ja s’ha convertit en un petit clàssic, en una petita criatura més. Em refereixo a 'Musclos per sopar', de Birgit Vanderbeke. Ningú que la llegeixi en quedarà decebut. Un diamant per portar sempre al butxacó de les nostres joies més preuades. Dues obretes que vaig llegir fa molta estona i que no oblido mai i les torno a llegir de bell nou, de les quals segurament ja n’he parlat en altres ocasions, són 'Helena o el mar del verano', de l’asturià Julián Ayesta i 'Polly quiere una galleta', del mallorquí Miquel Àngel Colomar. Una novel·la curta imprescindible és 'Historia de mi família en la revolución mundial', del serbi-croat Bora Cosic. A prop de nosaltres, als Països Catalans, tenim veritables meravelles d’aquesta naturalesa. 'El violí d’Auschwitch', de Maria Àngels Anglada, els contes de Pere Calders, la prosa poètica de Blai Bonet, la literatura filosòfica de Francesc Pujols, l’aforística i assagística de Joan Fuster, 'La santa', d’Antònia Vicens, 'La ciutat de ningú', d’Antoni Vidal Ferrando, 'Péndulo', de Cristóbal Serra, 'La punyalada', de Marià Vayreda, 'Alphabet', de Josep Palacios. I molts etcèteres. A l’altra banda dels Pirineus tenim els autors meridionals francesos que ja he anunciat abans, com Boris Vian i la seva inigualable 'L’escuma dels dies'; 'Pèl de panotxa', de Jules Renard; 'Els meus amics', d’Emmanuel Bove. Fent un doble salt més gran, no puc deixar de citar Flann O’Brien, d’Irlanda, i recordar 'El tercer policia', un disbarat poètic extraordinari emborratxat de whisky de garrafa; i tampoc a Joaquim Maria Machado de Assis, brasiler, i les seves meravelles en prosa pseudo-realista: 'L’Alienista' o 'Les memòries pòstumes de Bras Cubas'.

Ara que me n’adono, seria interminable la llista d’aquestes novel·letes, relats, contes i narracions juganeres que han transcendit el temps, arribant fins a nosaltres fent bots d’alegria i jutipiris d’una imaginació i una fantasia propis dels genis de la ploma i les paraules. Manganesi, Raymond Quenau, Jean Giono, Slawomir Mrozek, Irène Némirovsky, Giorgio Manganelli, Thomas Bernhard i, potser, el més gran de tots: Pere Calders.

Poques setmanes abans de morir la meva padrina materna, d’un càncer de mama aleshores no operable, la vaig acompanyar a unes quantes sessions de quimioteràpia a la Policlínica Miramar, de Palma. Mentre l’esperava al vestíbul de la clínica, vaig llegir-me tota l’obra completa de Pere Calders. No només els contes, que potser en aquell moment eren els seus relats més famosos i populars, sinó les seves novel·les. Allò sí que era vertadera literatura sense ornaments artificials. Una d’aquelles novel·les breus, 'Gaeli i l’home Déu', vull rellegir-la de seguida que comenci l’any nou. També 'Ronda naval sota la boira'.

Quanta bellesa, quanta naturalitat i senzillesa, quanta tendresa, quanta literatura! Beneïts secundaris de la literatura universal! De beneïts segur que ho sou. De secundaris, res de res. Esteu a la primera línia, només que heu fet les vostres curses més curtes i, per tant, més inadvertides. Sou corredors de velocitat, més que de marató o de llarga distància. Seria una gran injustícia que no us arribeu el premi de la crítica i del públic que us mereixeu de sobres. Els vostres esprints mereixen el reconeixement general. El vostre esperit lúdic i màgic és mereixedor de tots els reconeixements. El joc, l’humor, la màgia i la brevetat són sempre els vostres aliats. Jo em trec el capell davant tots vosaltres i davant tots els que no he citat per manca de temps i d’espai, com Kurt Vonnegut, com Evelyn Waugh, com Susanna Tamaro, com John Cheever, com Karel Capeck, com Abrose Bierce i com tants i tants altres que ens contagien les seves ganes de viure i de riure. I d’escriure!

Perquè aquesta literatura breu és una font d’inspiració per tots aquells que ens hi acostem. Aquestes petites criatures de ficció són com les de carn i ossos que ens alegren els dies avorrits de la nostra vida. Són com els cadells juganers que no es cansen d’enredar-se entre les nostres cames, els nostres braços, les nostres mans i les nostres entranyes. Entre les nostres emocions més innocents i més tendres. En aquests relats tan delicats i preciosos tot es conta amb una franquesa tan natural que de tant que ho és resulta òbvia i previsible. La sorpresa, l’esclat falaguer i emocional es troba en la forma, en la manera de dir-ho, de contar-nos-ho. Ho sabem per endavant, sabem el què passarà, i això també ajuda ala lectura satisfactòria, però ens meravella i admira l’estil que es fa servir per commoure’ns i alegrar-nos. Les obvietats, les evidències i les veritats, dites amb originalitat, com les obres arquitectòniques -naturals, manifestes, nues i visibles- de Gaudí, és el que més valorem i agraïm. Si més no, jo les agraeixo inveterada i honorablement. En literatura, tot el que no és literatura fa nosa. Vull dir que la literatura és irracional, però no tot el que és irracional és literatura. Les petites criatures són un bon exemple.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.