Ja fa temps que es parla de l'Espanya buida, és a dir, del fenomen de la despoblació d'un espai territorial inconcret i ample que bàsicament comprendria l'anomenada meseta. Almanco un temps li deien així. Aquest fenomen coincideix en el temps, i no precisament per casualitat, amb un altre procés que és l'enfortiment de la capitalitat de Madrid, la macrocefàlia de la capital, que fa com d'aspiradora en relació a tot allò que es troba al seu voltant.

El centralisme és el gran culpable de l'Espanya buida. El centralisme concentra el poder polític, econòmic i cultural a Madrid, convertint aquesta ciutat i la seva àrea metropolitana en un potentíssim pol d'atracció, en terra d'oportunitats, en lloc al qual anar si es vol prosperar. Al centre hi ha futur, als territoris que es buiden només hi ha passat. El centralisme afecta a tothom també a la denominada Espanya perifèrica, és a dir, la que està aferrada a la mar perquè també aquesta part de l'estat pateix un sistema d'infraestructures i equipaments radial, una competència deslleial tant a nivell d'inversions com fiscalment xerrant, una utilització fraudulenta dels ressorts del poder per fixar seus socials de grans empreses i corporacions i atreure inversió exterior...

La novetat dels nostres dies és que hi ha la pretensió d'articular políticament aquesta Espanya buida. El relat polític entenc que és relativament senzill: acabar amb l'oblit i també utilitzar el poder perquè hi hagi oportunitats de progrés en aquestes zones i així canviar, o com a mínim aturar, la tendència descrita. L'exemple seria Teruel existe.

És tota una paradoxa que pugui ser aquesta articulació política la que pugui ajudar a generar o donar força a algunes dinàmiques polítiques positives. Una primera dinàmica positiva podria ser frenar o contenir el creixement de la ultradreta. És evident que a l'Espanya buida el discurs patriòtic té penetració i suport, i que atesa la seva decadència poden ser més proclius a escoltar els missatges populistes, per tant, que sorgeixi una competència que disputi el descontentament amb una altra fórmula és prou interessant. Una segona dinàmica positiva és que necessàriament es combatrà el model centralista i, en conseqüència, es recolzarà un model de més repartiment del poder, un model més federal, un model que doni més decisió i més capacitat d'acció a autonomies, diputacions (consells en el cas balear) o a ajuntaments.

No ens enganem aquest fenomen poc té a veure amb una concepció plurinacional d'Espanya, ni tan sols amb una visió ample de la diversitat dels pobles de l'estat. Més que una construcció teòrica és experiment pràctic. Més aviat és pura reacció a una metodologia de l'exercici del poder que s'ha comprovat en carn pròpia que acaba generant una espècie de desert a tots aquells àmbits relativament allunyats del centre que es potencia. El centralisme és l'autor material, no tant intel·lectual, de l'Espanya buida.

Per aquells que pensam en clau plurinacional es pot entendre que hi hagi prevencions. Tanmateix, resulta evident que la possible articulació d'un sentiment de greuge contra un model centralista pot provocar sinèrgies que sempre s'haurien de saber aprofitar. Ja ens va bé aquest relat, en bona part és compartit i patit. Benvingut sigui. El temps dirà quin recorregut real té. Possiblement els grans partits estatals se n'encarregaran d'afeblir i evitar el seu enlairament, en tot cas, només que hi hagi la possibilitat és significatiu de moltes coses...

Josep Melià Ques
Diputat del Pi