La decisió de la prestigiosa actriu Veronica Forqué de posar fi a la seva vida, ha situat en el centre del focus públic, la qüestió del suïcidi. Res que no facin, o ho intentin, un bon grapat de persones al món cada dia. Però la merescuda popularitat i fama de l'artista, juntament amb el tabú amb què s'aborda el tema habitualment, ha provocat un esclat de reaccions i comentaris als mass media i xarxes socials. Aquesta vegada, ha resultat inevitable tapar, desconec si voluntàriament o no, les causes que varen precipitar aquesta manera abrupta d'arribar a la mort.

Encara que no sigui cap novetat, també ha reaparegut amb força el debat sobre com els diferents programes de telebrossa, xuclen i espremen les misèries humanes sense cap mena d'escrúpol ni rigor professional o ètic. S'ha dit que en el que hi va participar, i deixar un temps abans del dramàtic desenllaç, resultava ben evident que Veronica Forqué, no estava passant per un bon moment quant a salut mental.

M'agradaria imaginar que a un país socialment avançat, quan es detecta que un concursant presenta evidents símptomes d'inestabilitat psicològica, se'l convida a deixar temporalment el programa fins a l'edició següent o, senzillament, fins que es trobi en condicions per reincorporar-se. Com succeiria si es trenqués una cama o patis qualsevol altre contratemps de tipus físic. Però la salut mental, no ens la prenem seriosament com a societat. I a més, és encara un tabú no superat. I, no cal dir-ho, material llaminer per a l'espectacle barroer i miserable.

Esperem que el sofriment immens i la posterior decisió que prengué l'admirada Forqué, serveixi almenys per avançar en la superació de tabús i consciència que la salut mental és tan important i s'ha de cuidar i parlar-ne com ho feim amb la física. Tinc la sensació que se n'alegraria de veritat.