La llengua i la política lingüística mou passions. Això és innegable. I les tones de demagògia i mentides que s'hi mesclen al debat resulta impressionant. Hi ha tanta tergiversació que sovint ens endisam en discrepàncies absolutament irreals com aquesta història de les motxiles amb pedres.

A les Balears hi ha dues llengües oficials. Estan aquestes dues llengües en condicions d'igualtat? És evident que no i això és fonamental per entendre tot plegat. Jurídicament no són iguals perquè una existeix el deure de conèixer-la i l'altra no. Sociolingüisticament tampoc, perquè una és una llengua d'enorme potència, amb molts de parlants, amb molts d'estats al darrera, amb molts de mitjans de comunicació, amb molts de resorts de poder i difusió... i l'altra no. De fet, realment no som una societat bilingüe perquè gairebé tothom sap el castellà però són molts els que no coneixen el català o el mallorquí, menorquí i eivissenc si la volem anomenar així.

En el fons el problema és que Espanya mai s'ha pensat com un estat plurilingüístic. Mai s'ha vist a si mateix així. Les llengües cooficials que no són el castellà no són vistes com una riquesa, ni com un patrimoni digne de respecte i protecció, com diu la Constitució. Hi ha amples sectors socials a Espanya que veuen aquestes llengües cooficials com una espècie d'eina secessionista, una reminiscència folclòrica a extingir i un entrebanc a la convivència. Si un funcionari ha de saber una llengua cooficial això és una imposició inadmissible, si ha de sabre castellà és el més normal del món. Que una plataforma de televisió hagi d'emetre una quota de la seva programació en llengua cooficial això és motiu de befa i ridiculització amb aquella sobèrbia tan característica, si això s'aplica al castellà és el més normal. Nacionalisme banal.

La confusió existent és estratosfèrica. Quan una llengua esdevé inútil la seva condemna està signada. Resulta absurd o una hipocresia majúscula dir que es defensa la llengua però no es comparteix cap mesura per fer-la útil o voler fer un tractament igualitari quan la desigualtat de partida és manifesta, no hi ha res més injust que tractar igual allò que és clarament desigual. Hi ha molta impostura. Ningú va contra el castellà, ni ningú pretén que els nins no sapiguen castellà, ara bé, si tot l'espai ho ocupa el castellà resulta que no hi haurà espai pels altres idiomes i aquests idiomes seran inútils... Sense una política activa a favor de qui està en inferioritat de condicions no és possible pensar en acabar amb la vulnerabilitat i manco si la tendència és la consolidació de la inferioritat.

El que succeix és que per molts de partits i agents socials és molt llepol atiar el conflicte lingüístic perquè resulta que és rendible electoralment i mediàticament. Com que la mentalitat dominant no és veure les altres llengües que no són el castellà amb simpatia la tendència a polemitzar i crear conflicte en aquest àmbit és enorme. Ara mateix es torna a la càrrega a la vista de les sentències dels tribunals sobre la llengua vehicular a l'escola.

Encara que molt sovint sigui un esforç cridat al fracàs voler posar una mica de seny mai hem de deixar d'intentar-ho. No podem defallir tot i les immenses dificultats. I realment esperam molt més ambició per part del Govern Balear i de les nostres institucions perquè no n'hi ha prou amb el que estam fent, ben al contrari, hem d'anar molt més enllà. Excusses sempre n'hi ha, tanmateix, això no ens pot, no ens hauria, d'aturar.

Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears