Ignor com és el sentir popular d’una diada equivalent en altres estats, però sens dubte ha d’esser molt més emotiu que a España. Vegem alguns símbols estatals que són assumits pel poble, aparentment sense excepció, com pot esser la bandera d’Estats Units, on s’hi embolica tothom, per no dir el famós Thanksgiving Day (Dia d’acció de gràcies), per cert, antecedent del Black Friday, que ja agrada tant com el Halloween; a França fins i tot els sense-sostre que dormen sota els voladissos de París a l’hivern siulen La Marsellesa, i la no menys famosa Liberté-egalité-fraternité tant serveix de consigna per al 14 de Juliol com per a una manifestació de fematers a Bordeus. Això a l’estat espanyol no passa, ni passarà en les pròximes dècades.

Com acabem de veure, igual que l’any passat i els anteriors, la Constitución Española ja no és ni pot esser un símbol comú, ni tan sols un element de de cohesió dels súbdits d’España. Segons les declaracions dels representants dels espanyols dilluns passat, el redactat íntegre del 78 només el defensen els de més a la dreta, i no tan sols això sinó que l’usen com si fos bíblia en temps del despotisme i com a arma contra els que no pensen com ells. Que tot això només vagi pels articles que els interessa, mentre se’n foten de molts d’altres (dret a l’habitatge, protecció dels altres idiomes...), és una altre apartat, que ens ho acaba d’explicar Jordi Caldentey, uns quants articles més avall.

Amb la resta de símbols patris s’esdevé el mateix, o pitjor. La història recent és la guerra de Franco, on s’usaren els símbols de la pàtria (del nacionalisme castellanista excloent) i l’Església, per anorrear (assassinats, exili, vexació...) de l’altra meitat d’España. Aquest desastre no està tancat ni prop fer-s’hi. Fa uns dies s’ha iniciat, amb 45 (o 70?) anys de retard, un inventari de les obres realitzades pels esclaus de Franco. Encara l’any 2017 les forces i cossos dels piolins anaven a apallissar els catalans que volien votar, al crit de “A por ellos”. Els mateixos, recolzats pels partits fatxes, són els que volen blindar aquestes actuacions amb la llei Mordassa.

Lògicament les àvies que anaven a votar i varen esser apallissades de part de la “Constitució”, és ben lògic que no la vulguin celebrar, ni els seus nets ni la resta de catalans tampoc no la voldran celebrar (ja no la celebraven abans). L’any 1978 la immensa majoria va votar acabar amb la dictadura, que ja és molt, no varen votar el rei d’Abu Dabi, ni que la policia de Franco, els seus jutges i la resta d’enxufats i llepes continuassin amb els seus privilegis i vexacions. Això ho té clar el més beneit.

I és que España no és un país, com ja diu quasi tothom, en substitució d’’estat’, ni ho serà mai. Es va construir amb el patró d’imperi clàssic, imitant l’imperi Romà, a base de matar indis americans i robar-los el cofre, que és el que celebren el 12 d’octubre. Aquell temps el més semblant a la constitució era la bíblia, l’espasa i la creu, el ‘mando y ordeno’... La repressió contra Catalunya no fou gaire diferent: “Por el bien de España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”, deia Espartero. Per alguna cosa serà que l’himne i la diada de Catalunya siguin contra España, i ací sí que hi ha celebració popular, i de rècord Guinness, mentre que la constitució espanyola s’ha celebrar per decret, només per part dels que cobren per això i la seva claca, i encara “a cara de perro”, com vàrem veure als telenotícies el dia d’autos. La participació popular és nul·la.

Hi ha molts altres esperpents paraconstitucionals. El de rabiosa actualitat és el cas del rei (fugit) d’Abu Dabi. Recordem que va abdicar per escàndols, continuant la tradició de la casa Borbó. Per lògica els ultres de la constitució haurien d’haver sentenciat que un segon rei quedava fora “de la misma” i que el ciutadà Juan Carlos passava a esser com els altres, però no: li varen muntar un “apaño exprés paraconstitucional” i ja hem comprovat que ni és com els altres, ni la justícia és igual per a ningú. Fins i tot per al certificat còvid sentencien diferent segons autonomies.

Les capitals dels estats de la nostra òrbita tenen un altre orgull patri: la tomba del Soldat Desconegut, normalment en un lloc de màxima dignitat i custodiada per un escamot de soldats i flama perpètua. Ja fa un segle de la tomba de Londres (a l’abadia de Westminster), després vingueren la de París (a l’Arc de Triomf), Roma (a la cèlebre ‘Màquina d’Escriure’), també són destacables les de Moscou, Atenes, Arlington (Washington), Varsòvia, Alger, Bagdad... A Barcelona hi ha el Fossar de les Moreres, i a Madrid... “agárrense”: El Valle de los Caídos, el súmmum de monument feixista.