cielo claro
  • Màx: 22.59°
  • Mín: 13.08°
22°

Coneixeu Stphen Sondheim?

Els lectors de tota la vida, així com coneixem Homer, Ramon Llull, Cervantes i Tolstoi, hauríem de conèixer Stephen Sondheim. Però hi ha molts lectors que no el coneixen. Li haurien d’haver atorgat el premi Nobel de Literatura, igual que fa pocs anys l’atorgaren a Bob Dylan. Stphen Sonheim, mort fa poques setmanes, va ser un dels lletristes més importants del teatre musical nord-americà del Segle XX. Només per haver escrit les cançons de “West Side Story” ja es mereix ocupar un lloc d’honor a l’Olimp de la literatura universal. És com Shakespeare, del qual va incorporar al nostre temps l’esperit modern de “Romeu i Julieta”.

Però no només va escriure “West Side Story”, sinó moltíssims més espectacles que han recorregut el món sencer i el segueixen recorrent. Sempre recordo que el que jo escric és del tot subjectiu. Intransferible. O no, perquè sempre hi ha algú que coincideix amb els meus parers personals, i això em fa compartir amb altres lectors les meves simpaties literàries. El que penso és que Stephen Sonheim és un veritable autor literari-músic-teatral. No em canso mai d’escoltar les seves cançons, com no em canso mai de “llegir” Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Lluís Llach, un altre gran autor que se li hauria d’entregar aviat el Nobel de Literatura. Ei, que el que jo dic és absolutament subjectiu!

Stphen Sonheim va escriure “Sweeney Tood”, “A Little Nigt Music”, “Gypsy” i “Assassins”, entre molts espectables més de ressò universal. És un dels grans, per no dir el més gran. Va ser un miracle de la condició humana. Un Mozart dels segles XX i XXI. Un il·lustre precedent i contemporani de “The Beatles”. Em pregunto com és que no hi ha un premi Nobel de Música. Això reforçaria la cultura humana i la nostra autoestima col·lectiva. Perquè tant Mozart, com Sondheim, com Beatles, ens han fet més humans, més adults i més intel·ligents. Són clàssics actuals i de sempre. La música de Sonheim és música venerable, com diu Joan Carles Mèlich dels grans llibres universals. És música i lletra superior als clàssics de tota la vida. Són venerables. És lletra i música sacra.

Com amb els llibres, també amb la música podem viatjar. Amb la música, la lletra se’ns fa més lleugera, més ingràvida i més alegre. Més venerable. Joan Carles Mèlich diu que l’expressió “text venerable” el recull de la filòsofa María Zambrano. Així ens comuniquem uns amb els altres: llegint. Però també escoltant música. Perquè la paraula “venerable”, com recorda ben encertadament Joan Carles Mèlich, fa referència a l’actitud del lector i al que experimenta el lector. Diu, i és molt cert, que la paraula “venerable” no es refereix al llibre, a causa per exemple de que els especialistes l’hagin entronitzat en un cànon literari, sinó perquè el lector sent que no acabarà mai la lectura, perquè és una obra infinita. Acaba dient que cada lectura venerable significa “més i d’una altra manera”. Això és. Els que tenim, per edat i expertesa, l’hàbit i la dèria de llegir efusivament ho sabem per la pràctica de tota una vida.

Doncs, de manera semblant passa amb la música. Mozart, The Beatles i Stephen Sondheim fan música i lletra i art, per a mi -no vull deixar-me mai en el tinter aquest “per a mi”-, venerable. Vull subratllar aquest “per a mi” un cop més perquè la venerabilitat és el meu aire personal davant tanta emoció i riquesa. De la mateixa manera que em poso en capteniment venerable quan veig un quadre de Joan Miró o de Van Gohg, o una pel·lícula de Fellini, de Berlanga, d’Ingmar Bergman, de Luís Buñuel o de Woody Allen. O quan escolto bandes sonores de John Williams, Ennie Morricone o Nino Rota. Tot plegat, entre molts altres. Aquesta emoció intensa, plena, que omple de felicitat les meves entranyes és el que fa venerable no només l’acte de llegir, d’escoltar música o de veure cinema i arts plàstiques, sinó la vida sencera.

El mateix autor ens indica, segons també el seu parer, que aquestes obres posseeixen una gran força simbòlica i moral, és a dir que penetren la nostra carn i el nostre esperit, tenen força de naturalitat. Segurament no es pot dir de millor manera. Aleshores, l’art de Stephen Sondheim té la força de la naturalitat. Cal incorporar-lo a la nostra vida. Jo l’hi vaig incorporar fa estona. Abans de que enderroquessin el Teatre Líric de Ciutat, on ara es troba el restaurat Hort del Rei -no podien haver triat una sala millor per projectar una obra tan lírica com aquesta, el Teatre Líric!- gairebé a finals de la dècada dels anys seixanta, vaig veure per primera vegada “West Side Story”. Vaig repetir uns quants dies més, tan embadalit havia quedat amb aquesta pel·lícula. En una d’aquelles sessions de tarda em va passar una cosa molt divertida. Darrere meu hi havia dues senyores grans que no paraven de xerrar. Pareixien dues cotorres. Quan a la pantalla els intèrprets es posaven a cantar el text, aquelles dues donetes es queixaven i cridaven: “Ja tornen a cantar!” Jo em vaig girar cap a elles perquè callessin, i els vaig dir: “Que no veieu que les cançons són el millor de la pel·lícula?” No sé si m’insultaren, però prop i feren. Jo em vaig posar a riure per no plorar. Sabia que al dia següent tornaria a veure la pel·lícula i això em consolava. Això sí, miraria bé om em seia, lluny de senyores grans i de poca sensibilitat artística.

Al llarg de la meva vida l’hauré vista i re-vista desenes de vegades, i sempre em torno a enamorar de Natalie Wood, de Richard Beymer, de Georges Chakiris i de Rita Moreno. Aquest musical s’ha versionat en tots els estils, de manera destacada en teatre, en ballet, en concerts, en espectacles infantils i juvenils i en escenaris naturals urbans i rurals. Sempre hi ha una cosa que hi destaca, a més de la direcció, la interpretació, la música, el ball i l’argument shakespearià: la màgia de Stephen Soldheim.

Ja coneixeu una mica més, des del meu personal punt de vista, Stephen Soldheim? El cel és més alegre d’ençà que ell hi és.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.