«L'ocell té tanta por del caçador com de l'ocellaire»
Edmond Jabès
Maimònides (1135-1204) és sens dubte una llum il·lustrada enmig del pensament de l'Edat Mitjana. 'Guia de perplexos', la seva obra filosòfica més important, és l'intent més agosarat de sincretisme entre el pensament hel·lènic i la Torà. Partint de la distinció entre sentit literal i sentit figurat de la Llei, el Rambam demostra el contingut racional del judaisme, contraposant a la filosofia la teologia desenvolupada pels perseguidors: musulmans i cristians. La teologia és enemiga de la filosofia perquè implica una claudicació de la raó en allò que els mateixos teòlegs anomenen 'veritats de fe'. Per tant, el compromís de Maimònides és el compromís filosòfic amb la veritat.
Rafael Herrera Guillén, professor titular de la filosofia de la UNED, acaba de publicar a l'editorial Tectos el més que recomanable llibre 'Ser perseguido. Resistencia al poder en Maimónides' en el que desenvolupa, a través de l'exposició de la filosofia del savi sefardita, una innovadora filosofia política de l'Estat, de la gènesi del poder i de la resistència política. En aquest sentit, la tesi bàsica de l'autor és que la filosofia política de Maimònides és una 'filosofia del perseguit'.
Segons l'exegesis d'Herrera, el filòsof sefardita identifica tres mètodes o instruments amb els quals es val tot poder sobirà per exercir la persecució: la violència, el saber (filosòfic i teològic) i la religió. Aquests instruments de dominació es converteixen en eines disposades al control del cos, l'esperit i de l'ànima amb l'objectiu principal de la conversió a la nova fe. Els sentiments que impliquen i disposen aquests instruments de control són la 'por' i el 'dubte'. La por s'exerceix sobre les condicions vitals i el dubte va encaminat a dissoldre l'ànima per a preparar-la a allò que els perseguidors consideren la 'salvació'. En aquest sentit, Herrera considera que el 'Guia' de Maimònides és un gran tractat contra el 'dubte' que inocula el poder, encaminat, en darrer terme, a l'anihilació de la continuïtat de la comunitat jueva i la seva tradició.
Herrera, així, identifica el 'dubte' amb l'oblit que es vol projectar sobre la Llei. No és el dubte cartesià, tan ben establert devora la placidesa del foc, sinó el dubte que el perseguidor utilitza per suprimir l'alteritat d'aquell a qui vol integrar. Davant això, les úniques sortides són la resistència i l'exili. De fet, segons l'autor, Maimònides és el pare teòric i pràctic del 'cripto-judaisme' (els jueus conversos que mantenen la seva Llei en secret) i el seu compromís va encaminat a la lluita contra el fanatisme propugnat per aquells que només professen, en el fons, un odi contra el judaisme i l'escàndol contra el poder que aquest representa. Es tracta d'una condició precària que no es tria, però que representa la sortida i l'afirmació de la pròpia vida.
El text d'Herrera no s'esgota en el que hem explicat. És un llibre molt ric en idees i conceptualment molt rigorós. I, per sobre de tot, és una hermenèutica de l'obra de Maimònides que intenta fer justícia al seu pensament, tan mal interpretat des dels esquemes de la visió cristiana. «Entre ser perseguit i ser perseguidor, el savi ha d'elegir ser perseguit» digué Maimònides, deixant clar que el compromís amb la recerca de la veritat és el compromís contra qualsevol totalitarisme d'un poder polític despòtic i perseguidor.
