S'està desenvolupant, amb no gaire atenció per part dels europeus en general, la Conferència sobre el Futur de la Unió Europea que, auspiciada pel Parlament Europeu i per la Comissió Europea, es va posar en marxa a finals de 2019. La Conferència té lloc enmig de crisis immediates de dimensions prou incalculables. Destaquem el desastre al voltant de les migracions, la produïda pel canvi climàtic, la que afecta el futur mateix de la construcció europea, i d'altres que seria llarg d'analitzar de manera exhaustiva.

La crisi al voltant de les migracions està assolint unes característiques tràgiques. Milers, centenars de milers, de persones intenten arribar a Europa per buscar-hi un futur millor. La devastació a l'Orient mitjà, les desfetes provocades per l'Estat islàmic i similars, la pobresa a bona part de l'Àfrica i d'Àsia, la manca d'oportunitats als països d'origen està generant un autèntic èxode cap als països que formen la Unió Europea. L'epicentre de la tragèdia, fins fa no res, era la Mediterrània. Hi havia qui encunyava expressions com Mare Mortum (enfront de Mare Nostrum), tenint en compte la quantitat de gent que cada any hi perd la vida intentant passar de la riba sud a la riba nord d'aquesta mar nostra. A la Mediterrània fa un temps s'hi varen afegir els Balcans. Una part de la gent procedent de l'Orient mitjà intenta arribar a Europa a través dels Balcans, generalment travessant Sèrbia amb la finalitat d'arribar a Hongria o a Polònia. Davant aquesta arribada de gent a través dels Balcans, no hi ha hagut més resposta que les filferrades i els murs. Es tracta de “blindar” l'Europa de l'Est pel flanc sud perquè la gent que hi vol arribar no pugui fer-ho. Les condicions climàtiques fan que, en aquella part del món, la situació també sigui dramàtica.

Fa uns mesos, al flanc balcànic i al mediterrani s'hi va afegir el bielorús. El règim de Lukaixenko no va tenir cap tipus de mirament a l'hora de fer servir matèria humana com a moneda de canvi per fer pressió a la Unió Europea davant les sancions a aquella dictadura de l'Est. Els sàtrapes de Bielorússia varen propiciar una arribada massiva d'immigrants amb la intenció de plantar-los (tal i com varen fer) a la frontera amb Polònia, tot animant-los a passar a la Unió Europea. La resposta ha estat la mateixa que als Balcans: mirar de blindar la frontera perquè no puguin passar (no cap a Polònia, on n'hi recalarien ben pocs, sinó cap a Alemanya).

El flanc balcànic i el bielorús posen en evidència l'estratègia d'Europa d'abocar abundants fons a Turquia perquè faci d'element de contenció de la migració generalitzada cap a Europa de gent procedent de l'Orient mitjà. En qualsevol cas, també demostra que l'única política europea que sembla avui dia plenament articulada és la de la contenció. Però això no dona resposta de cap de les maneres al problema que hi ha plantejat globalment.

Com tampoc no es dona cap resposta adient a la crisi climàtica. A la conferència celebrada recentment a Escòcia, la simple oposició de l'Índia a l'eliminació de combustibles fóssils en un determinat temps va ser suficient per fer fracassar la cimera. Els compromisos, doncs, són tan febles que no es pot parlar de cap de les maneres d'una estratègia comuna per evitar que la temperatura continuï pujant arreu del món, amb les conseqüències que aquest fenomen comporta (i comportarà en el futur, si no el revertim d'una manera clara, o, almanco, si no el contenim significativament).

La Unió Europea només podria ser un actor mundial respectable, en aquests fronts i en d'altres que hi ha plantejats, si s'hi presentàs unida a l'hora de dissenyar polítiques generals. Però els populismes i els nacionalismes estan esberlant de manera clara la unitat europea. Polònia, a través del seu sistema judicial, ha posat Europa altra vegada en una situació extraordinàriament delicada. El Tribunal Suprem de Polònia ha dictaminat que la jurisdicció seua és per damunt de la dels tribunals europeus. És a dir, que la legalitat polonesa preval davant l'europea. Aquí la Unió Europea només té una resposta possible: no es pot limitar a negar-ho, com ja ho ha fet, sinó que ha de demostrar, de manera pràctica i efectiva, que l'europea preval sobre la polonesa. Si no ho fa, qualsevol disposició europea que afecti qualsevol dels estats membres podrà esdevenir, categòricament, paper mullat.

Davant aquests reptes més que evidents, l'europeisme ha de rearmar-se. Necessitam un enfortiment del federalisme europeu davant els nacionalismes d'estat, un enfortiment del federalisme que faci possible que Europa es pugui presentar al món amb polítiques unitàries, coherents i d'acord amb els valors fundacionals de la Unió. Cosa que, evidentment, ara no passa.