algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:

Pirates de les Balears 3: Els senyors de les pedreres

Diumenge passat una altra entrega de Pirates de les Balears amb més esforços d’IB3 per castellanitzar el que queda: ja hi varen embolicar Maria Barceló. Almanco ja es poden ventilar algunes coses que eren tabú a l’hagiografia espanyola, per exemple que l’esclavatge era una indústria legal, i probablement la més lucrativa, amb el vistiplau, si voleu indirecte (fent el colló) de l’Església.

Com ja ens va demostrar Coppola a Il Padrino, també seria molt interessant una tercera entrega sobre la reconversió, reciclatge i sostenibilitat de la pirateria al segle XXI, i el cas de les pedreres, ben especialment les pedreres (mal) dites d’Establiments, en són un paradigma.

Aquestes pedreres, que són dues amb els noms que semblen intercanviables, sempre han estat il·legals, a més d’una mostra completíssima de caciquisme, canyellisme, corrupció, cosa nostra... Fins i tot va esser un emblema de la lluita ecologista i política d’esquerres, però sobretot veïnal i social.

D’això darrer ara se’n pateix una amnèsia inversemblant, digna de millor estudi: quan les institucions estan en mans de l’esquerra –és un dir– qui queda per protestar? Els de sempre? Radicals malsofrits? En casos de ràtzia menor, per exemple el “Fort Apatxe” de Bellver, hem vist com la dreta usurpa el paper de l’esquera tradicional, sense aclarir si és convicció o oportunisme; però si es tracta d’especulació a l’engròs, com és el cas que ens ocupa, la dreta hi està a favor, i probablement en sigui beneficiària a títol lucratiu, com al cas Túnel, aleshores també calla.

El PSOE va ocupant el centre polític sense complexes, MES sí-però-no, i els de Podemos no se sap a quins estímuls reaccionen. Cal reconèixer la valentia de Jurado en Memòria Històrica i la d’Yllanes en la integració en la nostra cultura, però sobre l’especulació de la Serra no atinen entre pirates i corsaris.

Com deia, després de dècades de capolar muntanya sense papers, ni tan sols la famosa patent de cors, aquestes pedreres varen tancar l’any 2004. Després teòricament tocava començar una altra pel·lícula que ningú no sap ben bé de què va, ni tan sols si és realitzable ni quin projecte pot tenir, què seria la restauració, cosa que en realitat no existeix: com es pot restaurar una muntanya eliminada?

A sa Garrigueta Rassa els especuladors que s’han fet amb la titularitat de les pedreres s’han muntat una història esperpèntica, dient que per a “restaurar” necessiten una patent de cors durant 30 anys, amb l’excusa de retornar cap allà escombraries procedents d’altres llocs.

Pareix esser que una altra ocurrència seria continuar bombardejant la muntanya, per a què es vegin les de darrera? La veritat és que és molt mal d’explicar una cosa que no s’ha entès. Què punyetes volen, a part de patent de cors per continuar dinamitant muntanya, negoci d’escombraries amunt i avall, camions grossos a totes hores per una carretera estreta? Qui analitzarà la porqueria que traslladaran els camions?

Parlant de pirates, aquells famosos “bordillos” de pedra picada que varen desaparèixer en temps del cèlebre Rodríguez (el del “lunes al despacho” del cas Andratx), en part varen estar dipositats en aquesta pedrera.

Quasi sempre el darrer capítol de les pedreres és que quan deixen d’esser rendibles s’abandonen, amb tota la maquinària i instal·lacions deixades de qualsevol manera, a part d’escombraries i ferralla, adesiara en quantitats industrials. La restauració no se l’ha creu ningú i ja està, tal dia farà un any, o dècades. Un altre tros de Mallorca inutilitzat. Aleshores el sistema no funciona, a part de l’absurd de confiar en la bona fe i preocupació per l’estètica d’especuladors i altres neopirates. El típic conte de la guineu guardant les gallines.

Per altra banda, un cop el mal irreversible ja està fet, les pedreres abandonades adesiara queden amb una estètica singular aprofitable, i el nostre cas no n’és excepció. Una solució seria que la reconversió de pedreres no es deixàs en mans dels seus explotadors sinó que paguessin, anualment (no s’ha d’esperar que facin fallida), la part corresponent de la despesa estimada per a la posterior dignificació i ús públic de la zona malbaratada. Després, amb aquests doblers l’autoritat competent ja ofertarà la reconversió, que no restauració, com si fos una zona verda.

Però afortunadament no tothom calla: els irreductibles d’Establiments i voltants tampoc no amollen el mac i diumenge, contra vent i maror (i mai tan ben dit), acompanyats d’una caterva de gent de cada associació que forma part de la plataforma “No toqueu sa Garrigueta Rassa”, repetiren la marxa contra la pirateria de les pedreres: “La natura es restaura tota sola”, “Ni escombrera ni abocador, una altra restauració és possible”, deien. Per cert, ja ho deien fa dos anys: Renou de pedreres... (Renou-de-pedreres).

Una altra “restauració” ja es va fer a na Carnissera, part damunt Palmanova, que va consistir en repoblació de pins. Els que no es varen morir de set se’ls varen menjar les cabres, mallorquines i forasteres (ex aequo, que vol dir que mengen el mateix). Una de les poques plantes que s’atreviren a créixer per allà enmig fou una “invasora” que n’hi ha que li diuen ‘gandul’ (Nicotiana glauca). Ara, poc a poc, les mates van substituint els ganduls.

Ja m’ho deia mon pare: Uns comptes fa es traginer i uns altres fa s’ase.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.