nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Escriure per viure

Em vaig posar a escriure per saber jo qui era. Aquesta és, segurament, l’aventura més gran que pot dur a terme un home. Per què Déu em va crear? Quina necessitat tenia de fer-ho?

Quan vaig fer-me aquestes preguntes per primera vegada, jo no tenia idea de quines eren les respostes. Ara mateix, molts i molts anys després, tampoc les sé. Què he fet, mentrestant? He llegit i he escrit. La lectura és aigua beneïda. L’escriptura és la millor incursió que jo he pogut fer dins mi mateix. No n’he tret l’aigua clara d’una activitat ni de l’altra, però m’he entretingut i m’ho he passat súper bé. I encara que em costi reconèixer-ho, alguna cosa he après. Llegir i escriure fa que no tinguem tanta picor, fa que ens sentim millor. Llegint aprenem història, escrivint l’estem fent. Llegint i escrivint ens fem a nosaltres mateixos. Llegir ens fa observadors, és a dir, ens fa científics; escriure ens fa creatius, és a dir, ens fa inventors, autors, creadors. Escriure ens fa viure, ens fa generadors de vida. Quasi res diu el diari! Llegir és descobrir el que ja hi ha. Escriure és crear el que no hi ha. Llegir és mirar la vida, escriure és inventar-la. Inventar la vida! Si un inventa la vida, s’inventa a ell mateix. Calia reflexionar un moment sobre el tema.

Però no calia reflexionar-hi gaire. Era evident. Si un altre ho podia fer, un mateix també ho pot fer. Crear vida del no res! Era possible? I tant que ho era! Endavant, aleshores.

Sense prestar-hi gaire atenció ni esforç, jo ja havia escrit uns quants esborranys, però ara, amb el temps, tot havia canviat. Escriuria sobre allò que més coneixia: l’experiència amistosa. No em vaig equivocar. Era un relat autobiogràfic. Dos amics. Ell i jo. Tot molt ficcionat. Frases breus. Distàncies curtes. Vaig cercar la comoditat i la versemblança. Anava avançant la tasca, fent feina, però no me’n vaig sortir. Ni jo m’acabava de creure el que deia. Calia ser més autèntic, més personal. Encara que hi fiqués una mica de palla i de rostoll. Sempre m’ha costat molt fer descripcions detallades, tant dels paisatges com dels protagonistes. En canvi, sempre he dominat l’estructura del diàleg. Vaig canviar de gènere. De la novel·la vaig passar al teatre. Magnífica decisió! Dins el vaixell teatral em trobava del tot relaxat. El meu relat autobiogràfic i dialogat navegava sobre aigües tranquil·les. L’embarcació vaig titular-la “Querido amigo”. Quan l’obra va estar acabada la vaig enviar a concursar. Aleshores, els Premis Ciutat de Palma convocaven un premi de teatre que portava, crec, el nom del nostre insigne Pere d’Alcàntara Penya. No vaig guanyar el premi, però el meu text va ser seleccionat. De seguida el vaig tornar a presentar a un altre concurs teatral: el Born de Ciutadella, que encara avui es convoca i que s’ha convertit en el més prestigiós de l’Estat espanyol. El meu “Querido amigo” va ser finalista. Però el primer premi se l’adjudicà Alexandre Ballester, amb una obra que crec que quaranta anys més tard encara no s’ha estrenada: “L’única mort de Marta Cincinatti”. Jo ja feia temps que m’emmirallava en el teatre d’autor de n’Alexandre, així que fou també un premi per a mi: el de quedar en segon lloc i darrere d’ell. L’odissea de “Querido amigo” va continuar. Vaig enviar-lo a Madrid, al premi que aleshores era el premi de teatre més important en castellà, el Lope de Vega. No sé com em vaig atrevir! Es presentaren un centenar d’obres de tot l’Estat i de tot Sud-Amèrica. La meva obra va obtenir l’accèssit i un premi en metàl·lic de cent mil pessetes. No m’ho podia creure!

Aquest va ser el començament de la meva carrera d’autor de teatre. L’Ajuntament de Madrid, presidit per l’alcalde de la ciutat, Enrique Tierno Galván, es comprometé a fer-ne el muntatge al Teatre Español de la capital espanyola. Fins avui dia que ho estic esperant. Que jo sàpiga, mai s’ha fet cap representació ni una del meu “Querido amigo”. Descansa en pau. Alabat sigui Déu! Alabat sigui Déu, Tierno Galván i Madrid al complet!

Bé, la vida continua. I l’escriptura també. El meu primer objectiu s’havia complit, perquè jo m’havia proposat projectar per escrit una bella amistat, com la de Claude Rains i Humphrey Bogart a “Casablanca”. Després vingueren moltes més obres, més personatges, més llibres, més premis i més reconeixements. Què més puc desitjar? L’escriure m’ha fet viure, però no ho hagués pogut fer si no hagués viscut. Puc dir que tots els meus “invents” literaris els he contemplat i continuo contemplant-los amb una enorme tendresa i un íntim plaer. Jo, que sempre busco el perquè de les coses i el sentit de la meva vida, dono gràcies per poder dir-me a mi mateix que només “Jo soc un fi en mi mateix”. Aquesta és la conclusió de tot plegat. O no?

Qui escriu, no sap mai què escriurà. Qui viu, no sap mai què viurà. Aquesta és la gràcia. Qui escriu, com qui viu, va de sorpresa en sorpresa. Plourà, farà sol, quin temps farà? Tindré un accident, una malaltia, em tocarà la Grossa de Cap d’Any? No sabem el què ens espera. Igual passa escrivint. Els personatges, les situacions, els canvis d’humor, tot, tot, tot és contingent en una narració literària. Quin goig més gran és aquest! Si sabés com acaba un dels meus contes o una de les meves obres de teatre quan ho estic escrivint, no ho escriuria. Per a què ho hauria de fer? Ja ho sabria per endavant. Si ho saps, perquè ho escrius? Escrivim per descobrir. Primer inventen una trama, després esbrinem com és i com acaba. Si acaba. Perquè les obres literàries no acaben mai. Com la vida. La vida, encara que sembli que ens morim, no s’acaba mai. Continua. Com? De moment no ho sabem. Cal morir-nos per saber som continua tot. Cal seguir escrivint, cal seguir vivint per descobrir el perquè de tot plegat. Encara que no ho descobriràs mai. És igual. Tu seguiràs escrivint i vivint, que d’això es tracta. Si algú t’explica que és la literatura, o la vida, i acabes convençut de ja conèixer la literatura, o la vida, és que no has entès res. No has entès res! No podem saber què és una cosa ni l’altra. La literatura i la vida existeixen segurament, com el mateix Déu Nostre Senyor, però no sabràs mai perquè existeixen. T’ho pots imaginar, però la imaginació no és la saviesa. Què cal fer, aleshores? El que jo faig ara: escriure. Escriure et reportarà ocupació del temps, i mentre ocupis el temps, viuràs. Escriure, en el fons, et fa viure. I gràcies a viure pots escriure. Això no té fi.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.