Per a un cristià a qui l’apassionen els llibres, la lectura i la literatura, el millor restaurant del món és l’Eucaristia. És l’únic indret on et donen de menjar el cos de Crist i a beure la seva sang. A més, a l’hora de pagar, no t’obliguen a fer-ho, sinó que aportes la teva voluntat i, fins i tot, et pot sortir gratis. El millor menjar i el més econòmic. Qui no es conforma és perquè no vol.

I no només això. El restaurant Eucaristia el trobaràs a qualsevol ciutat i poblet del món sencer. Gràcies a l’Eucaristia pots anar per tot arreu tenint el dinar pagat. No és la meva intenció ser un pèl irreverent ni fer-me el graciós. Ho dic de tot cor, així com ho sento a les meves entranyes. Jo mateix, en persona, ho he experimentat moltes vegades. He viatjat a diferents països i a diferents cultures d’arreu i per tot m’han rebut amb els braços oberts sense que em manqués, generosament, el menjar ni la beguda. Al principi, no me’n sabia avenir. Ara, a la meva senectut, ja m’hi he avesat. Ja m’ho crec, vull dir. Crec que tot plegat és una celebració sagrada d’una circumstància única i irrepetible. Si no fos així, no ho celebraria tot el món, tots els homes i totes les dones que coneixen aquesta història literària i la revesteixen de veritat. A més, d’aquesta extensió terrenal, catòlica, que se n’ha fet de nord a sud i d’est a oest, edificant a tot arreu “restaurants eucarístics”, tant de gran luxe com d’indigència màxima, fa que sigui una realitat fora de cap dubte. No tot el món ni tots els homes poden viure enganyats per una ficció. A París tenim el restaurant Eucaristia de Notre Dame, a Nova York el Sant Patrici, a Barcelona La Sagrada Família; a Alemanya, la Catedral protestant de Berlín; i a Roma el gran restaurant Eucaristia de Sant Pere del Vaticà, per només nomenar-ne el més coneguts i emblemàtics. O els més elegants i populars. Tenim els restaurants Eucaristia a qualsevol cap de cantó o plaça del nostre planeta. A qualsevol muntanya o desert. A Àfrica, Àsia i Oceania. No hi ha cap altra cadena restauradora tan extensa, digna, esvelta, refinada i “reconstituent” com l’eucarística. El millor menjar i el millor ambient. La millor ubicació. La millor companyia.

I no només ens alimenten amb el millor menjar i la millor beguda de l’Univers, sinó que ens reben amb alegria i al·leluies, amb càntics de tots els sons i colors, amb paraules d’amor i de gratitud, amb música clàssica i contemporània, amb danses i balls de totes les cultures, amb desitjos de pau i perdó, amb petons i abraçades. Tot comença i acaba amb una acció de gràcies general. I no n’hi ha per menys. Què més podríem fer que donar gràcies una vegada i una altra? El clima que es respira en aquests restaurants cosmopolites i enciclopèdics, és de plenitud física i espiritual, de fraternitat, de càlid i generós acompanyament, de felicitat personal i compartida. El restaurant, com cal que sigui entre amics de la màgia literària i de la passió lectora, està sempre presidit per un llibre. El Llibre. Un llibre de llibres conegut amb el nom de Bíblia. Un gran llibre en tots els sentits, del qual se’n llegeixen fragments alternats amb himnes i cançons. El llibre de la Bíblia que més se cita i llegeix en veu alta és el del Nou Testament, que narra els prodigis més grans que els homes han fet des que habiten la Terra. Es recorden les paraules de Jesús, que és qui ho va fer possible. I li donen gràcies i ofrenes, i li canten i ballen tota la seva glòria. És extraordinari!

Justament el primer restaurant Eucaristia neix, com tantes altres peces literàries essencials per a la feliç realització de la condició humana, d’aquest llibret, “El Nou Testament”, conegut també com els quatre evangelis. El relat que dona fe d’aquest esdeveniment eucarístic l’escriuen els tres primers evangelistes, Mateu, Marc i Lluc, i tots tres gairebé coincideixen entre ells. Jo el considero un relat més històric que literari a causa d’aquesta coincidència de tres autors distints i diferents. Tots tres alhora resultaria impossible imaginar-se aquest fet sobrenatural, si tots tres no l’haguessin viscut junts. És un fet real. Històric. Jesús i els seus deixebles sopen d’amagat de les autoritats jueves, ja que han estat amenaçats per sedició i, fins i tot, de terrorisme. Tot, per haver curat i donat de menjar als pobres i als desvalguts, per haver denunciat el crim i la vilesa, per haver estat bons ciutadans i millors persones. Per haver ressuscitat els morts. Per haver-se enfrontat als abusos de l’autoritat i a la corrupció dels poderosos. És el capvespre del Dijous Sant, poques hores abans que els soldats romans detinguessin Jesús per matar-lo. A l’hora de repartir el pa, Jesús l’alçà davant tots i digué: “Aquest pa és el cos que serà entregat per vosaltres. Després alçà el calze i el donà als seus deixebles dient: ‘Beveu tots d’aquest calze perquè aquesta és la meva sang, sang de l’aliança nova i eterna, que serà vessada per tots vosaltres i per a molts i per perdonar els pecats. Feu això en commemoració meva”. Així, d’aquesta manera tan senzilla va quedar instituïda la plena restauració de l’eucaristia. Eucaristia. I a partir d’aquest gest i d’aquestes paraules tan naturals va anar escampant-se a tots els homes arreu del món. De les petites llavors neixen els arbres més grans. Mengem, bevem i llegim.

Tanmateix, les autoritats jueves saberen on Jesús havia sopat i on s’havia encaminat després. A un hort d’oliveres que era de l’amo en Getsemaní. Fins allà anaren els soldats romans a detenir-lo i prendre’l per portar-lo al Sanedrí i al Palau de Justícia. Com tothom suposava, el condemnaren a mort. Però ell ja havia acabat el seu important projecte. Havia fundat el seu restaurant Eucaristia. L’acabaren crucificant dalt un turó. A Jesús el mataren perquè havia fet bé la seva feina. La seva feina d’estimar. Sembla que va cometre l’error d’estimar massa, amb massa passió. Ho havia fet de manera desmesurada, excessiva, sense reservar-se cap honor terrenal. Afortunadament, anys després, quatre dels seus deixebles, els quatre evangelistes, tingueren la brillant idea de posar per escrit tots aquells fets. I posteriorment publicaren un llibret, els Quatre Evangelis, que incorporaren dins la Bíblia com la gran joia literària que és.

El fundador de l’Eucaristia se’n va anar en pau i amb la feina feta. En record de la seva estima infinita, ens va deixar com a penyora sagrada el seu pa i el seu vi. Un pa i un vi que, pel que sembla, no s’acaba ni s’acabarà mai. Com no s’acabarà mai la venerable literatura, sàvia i universal. A mi em sembla que, a aquest petit llibre, li hauríem d’estar immensament agraïts. Així és en el meu cas.