Amb el títol ja es veu quina va ser la segona pregunta d’aquella persona amiga. M’havia demanat per què el meu altre tema que tractava molt sovint era la llengua catalana. Li vaig dir que tenia tota la raó del món. Uns quants llibres els havia escrit sobre aquest tema. I dedicats a l’ensenyament, havia participat en una cinquantena. Per tant, la llengua catalana, sense arribar a ser una obsessió, s’havia convertit en l’objectiu principal de la meva vida i la seva normalització era prioritària en el meu sistema de vida. Tot això sense odiar cap altra llengua, però sabent quina era la funció de cada una d’elles, especialment del castellà, llengua anomenada internacionalment espanyol.

Li vaig explicar al meu amic que jo era una persona que quan va anar a aprendre a llegir no havia sentit parlar mai en llengua castellauna. De fet, les classes es feien en català i quan era hora de llegir, ho fèiem a una cartilla tradicional d’aquelles que posaven frases com: Mi mamá me ama. Jo no sé què va passar, vaig tenir una facilitat tremenda per llegir. Als 4 anys ja llegia amb molta fluïdesa, de tal manera que les monges em treien de la costura per anar a altres llocs, com tallers d’aprenentatge de cosir i em feien fer demostracions de les meves dots lectores, pensant que això havia estat mèrit seu Les demostracions es feien sempre amb llibres en castellà. Record que una veïnada, que sabia que llegia molt i m’agradava llegir, em va regalar dos llibres. Una vida del bon Jesús i una rondalla mallorquina, és a dir, dues obres escrites en català, una en català de Mallorca, la rondalla; i l’altra, escrita en el català de Barcelona, la vida de Jesús. Jo no em vaig adonar que estaven escrites en una llengua diferent, Vaig llegir aquells llibres amb la mateixa facilitat que llegia els que estaven escrits en castellà. Ningú no m’havia parlat d’odiar llengües, ningú no m’havia creat prejudicis; per tant, no en tenia. Record que em vaig adonar que en la vida de Jesús hi havia paraules que jo no havia dit mai, com “puig que” i “doncs”. Però pel context les vaig entendre sense dificultats.

Després de fer el batxiller superior i estudiant Magisteri, vaig assistir a alguna taula de menjador on érem 6 persones i em varen obligar a parlar en castellà amb amics meus, sota l’acusació de mala educació si no ho fèiem. Més endavant i al servei militar vaig tornar a assistir a l’obligatorietat de xerrar en castellà, Els més ferotges contra la llengua eren els sergents i els cabos. En cara vaig esser a temps d’estudiar una llicenciatura, mentre ja estava treballant de mestre en castellà, i vaig tenir la paradoxa d’agafar apunts en castellà, mentre que el professor feia la classe en català. Vaig poder triar el català com a assignatura optativa i vaig escollir el francès. Vaig acabar la llicenciatura i començava a descobrir l’existència del català. Moria el dictador i començava la comèdia democràtica de la recuperació de la llengua perseguida.

Va ser en aquest moment que vaig ser conscient de l’existència de ka meva llengua i també me`n vaig adonar que no sabia quasi res d’ella perquè me l’havien amagada. Va ser quan vaig començar a estudiar la història nostra, em vaig interessar per la nostra cultura i vaig començar a fer descobriments que em varen deixar glaçat. Com podia ser que ens haguessin fet tant de mal. Com pot ser que els successius governs des del borbó Felip V, l’any 1715, se’ns hagués estat perseguint per no esser espanyols i per voler que ho fóssim. Recordava l’assistència a campaments de falange on se’ns obligava a aprendre màximes i consignes qjue ens fessin cada dia més espanyols i més allunyats de la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua.

A partir d’aquell moment vaig fer ensenyament en català a l’escola i vaig continuar estudiant teoria gramatical i didàctica de l’ensenyament de llengües. Va ser el moment en què practicava l’ensenyament i elaborava material d’aprenentatge que s’navava convertint en llibres, que varen arribar a esser unes quantes desenes, formant part de diferents seminaris i grups de treball, de la UIB i de l’OCB. També vaig començar a col·laborar en la publicació d’articles a revistes i al 'Diari de Balears'.

Moltes vegades explicava les coses que anava aprenent. De cada dia m’adonava més de la persecució soferta i de la repressió a la qual havíem estat sotmesos i em vaig plantejar fet tot el que pogués per aconseguir la normalització lingüística. Sempre era conscient que per molt que féssim els que teníem els mateixos objectius, que els contraris tenien més èxit i aconseguien frenar el nostre treball. Això enlloc de paralitzar-nos, aconseguia que fésskim més feina. Aquesta, per tant, és la raó per la qual vaig observant què fan els enemics de la llengua, i jo intent denunciar-ho a través dels meus escrits. Com que cada setmana ocorre unes quantes vegades que un o una catalanoparlant és objecte de menyspreu per haver parlat en català, cada setmana sempre tenc el tema de la llengua catalana amb notícies fresques per comentar. Per això, amic meu, estic parlant tant de llengua, i ho continuaré fent fins que estigui normalitzada o fins que desapareguem, com deia en l’altre article.