algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:
12°

Notes a peu de pàgina

Tot el que escric, ja siguin versets, aforismes, novel·les, obres de teatre o assajos literaris, són notes a peu de pàgina. Aquestes notes donen raó del que, en primera instància, no sé o només sé a mitges. Intento posar claror en la foscor, com diria aquell. Com que, en el fons, no sé res de res, mai acabaré d’escriure aquestes notes. Per molts anys que visqui. Per moltes narracions, breus o llargues, que escrigui. Mai escriurem la nota definitiva. És meravellós! Els “savis” aforismes de Lichtenberg són notes a peu de pàgina. Tota la poesia i tot el teatre de García Lorca són notes a peu de pàgina. Els miserables, de Victor Hugo; La muntanya màgica, de Thomas Mann; Els germans Karamàzov, de Dostoievski; Suite francesa, de Irène Némirovsky; fins i tot La Bíblia, són notes a peu de pàgina.

Així ho penso i ho crec, perquè totes aquestes obres no deixen de ser escrites per a éssers humans, és a dir, per a éssers finits i limitats, incapaços de saber-ho tot. Jo ja he dit, i m’he dit, que no sé ni sabré mai contestar a les preguntes més essencials. És llei de vida. Venim al món condicionats per la nostra barbàrie natural. Això no significa que no ens puguem civilitzar i culturitzar, però no coneixerem mai el bessó de les nostres vides. O, almenys, així ho hem acceptat finalment al cap dels segles i dels segles i segles. És trist, segons com es miri. És així, però hem de reconèixer que les notes a peu de pàgina ens ajuden moltíssim a acceptar aquesta realitat. Personalment, em costa reconèixer-ho, perquè em resulta inexplicable que tinguem el desig i l’ànsia de conèixer-nos i siguem incapaços, per naturalesa o per ignorància congènita, d’arribar a saber qui i què punyetes som. Em rebel·lo contra aquesta incapacitat genètica, però se’ns ha ensenyat a acceptar-ho intel·ligentment, de la mateixa manera que acceptem que no podem volar ni viure al fons de l’oceà. I això que també tenim ganes, en algunes ocasions, de fer-ho.

Les notes a peu de pàgina s’han de llegir per ser veritables notes a peu de pàgina. Com els llibres. Un llibre només és un llibre quan el llegim. És per això que les millors notes a peu de pàgina són els propis llibres. Una nota a peu de pàgina com Guerra i Pau és un autèntic regal que ens fa l’autor. Les hores i els esforços que hi ha darrere aquesta nota de mil pàgines! S’ha dit moltes vegades que la literatura és una caixa de sorpreses gràcies a les moltes mentides que incorpora. Que la literatura és ficció, és un fruit de la imaginació i, fins i tot, de la fabulació. Que tot és mentida. Afortunadament, dic jo. La realitat és certa? Algú ho pot demostrar? On són els científics de la realitat? La literatura menteix per descobrir-nos la veritat. Per brindar-nos la felicitat i la salut que tota la vida estem cercant. Allà la trobem: en les novel·les, les obres de teatre, la poesia, l’assaig i, fins i tot, en les biografies. No tant en les autobiografies, on les mentides són massa evidents.

Jo n’he escrit moltes de mentides, però intento que no es notin gaire. O que es notin tant que es vegi de seguida que són mentides. I amb aquest enginy literari, amb aquesta llicència narrativa, deixen de ser-ho. Les notes a peu de pàgina es varen inventar per complementar el fons de la lectura, per ampliar els detalls, per precisar una data, una descripció o per donar-nos a conèixer alguns elements secundaris del relat o dels personatges que l’habiten. En aquest sentit, podríem dir que les notes a peu de pàgina són importants, però prescindibles. A mi particularment em solen ajudar molt, fins el punt que sovint m’aporten més ciència que el propi text que les originen. Més ciència i més dades essencials per a la comprensió de la lectura que estic fent. Ja sé que algunes semblen absolutament òbvies, però així i tot sempre queda el recurs de la diversió i del plaer afegit. Llegim que “el nan es va asseure en una cadira que havia en un racó de la casa”. S’obre una nota a peu de pàgina que ens informa de que “aquella cadira era molt baixa”. Home, és clar: era una cadira feta expressament per a nans, o era una cadira infantil. No caldria que ens informessin d’aquella obvietat. Doncs, jo l’agraeixo en aquest cas. Forma part del que jo entenc per literatura, per fantasia, per joc i per humor. Per saviesa.

Les notes a peu de pàgina ens fan savis, segur. Quan s’escriu una nota a peu de pàgina amb nom propi, com l’Ulisses, de James Joyce, que no és res més que una nota a peu de pàgina de l’Odissea, d’Homer, ens envaeix una saviesa que no teníem abans. Potser en alguns casos ens direm a nosaltres mateixos, lectors apassionats i compulsius, que hem adquirit una saviesa del no saber, o del saber equivocat. Però saviesa al cap i la fi. No saber que no sabem alguna cosa és saber. Així ho va expressar Sòcrates quan digué que ell només sabia que no sabia res. Però, és clar, en aquesta frase socràtica, se li poden escriure moltes notes a peu de pàgina. Aquí os jo hi veig l’humor, la diversió i el joc. La saviesa del no saber: vet aquí la gran riquesa que ens proporciona la lectura, la filosofia i les notes a peu de pàgina!

Defenso sovint la meva dedicació entusiasta a la relectura, fins al punt de descobrir algunes vegades que me’n sento orgullós. No, no me’n sento orgullós, el que passa és que em sento satisfet a nivell íntim, interior. Perquè la relectura me mostra detalls importants que m’havien passat quan vaig fer-ne la primera lectura, potser més veloç i superficial. Doncs existeix una altra acció molt més plaent i satisfactòria que la relectura. És la reescriptura. I no sempre ni exactament la reescriptura de la pròpia escriptura, sinó també de la impròpia. La de Cervantes o de Canetti. Aquesta reescriptura són les notes a peu de pàgina, més mentals que materials, menys físiques que espirituals.

Crec que no naixem amb un determini, però gairebé. Del nostre llarg passat desconegut, format durant segles i mil·lennis, portem un esquema, un esborrany que estem destinats i obligats a seguir. No ens podem apartar d’aquest passat màgic i inescrutable. Ens acompanya i ens “obliga” a pensar i a actuar. No ens en podem escapar. L’únic que podem fer és simpatitzar el més possible amb ell, acceptar-lo i conviure-hi. Tranquil·litzar-nos i somriure. Jo no m’he fet a mi mateix. Tu, tampoc. Som una obra literària que és bo que llegim i rellegim. No podem fer cap altra cosa. Això sí, podem escriure i reescriure algunes notes a peu de pàgina. Això és tot el que podem fer. I alegrar-nos de fer-ho.

Si, a més, donem gràcies a no sabem qui ni què, ens sentirem més literaris i lliures.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per joan guasp, fa 3 mesos

Gràcies, Enric.

Valoració:0menosmas
Per Enric Cervera, fa 3 mesos

Joan, totes les teves obres, les teves —notes a peu de pàgina— són tota una sinfonia literària, amena, lúdica, divertida, etc, etc. I que no decaigui... una forta abraçada. Salut!!!

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente