nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

Millorar la condició humana

Qualsevol de nosaltres, només llegint, pensant i escrivint, pot millorar la condició humana. És a dir, la nostra condició personal. Afirmar això pot ser considerat molt agosarat, perquè la condició humana és com és, com la mateixa naturalesa que l’ha generada, i no és susceptible de millora. O sí? Només hi ha una manera de millorar-la: descobrint-la. Jo penso que encara ara, en ple segle XXI, no l’hem descoberta. Fins i tot, diria que estem a les beceroles. Hem descobert Amèrica, hem descobert alguns indrets de l’Univers apropats a nosaltres, fins i tot hem descobert alguns exoplanetes, hem descobert punts de la nostra galàxia que restaven en la foscor, hem descobert altres galàxies, altres mons, hem fet nombrosos descobriments científics, però encara no ens hem descobert a nosaltres mateixos.

Personalment, a mi sempre m’ha interessat més saber com soc jo que com és la Lluna o com és Mart. Crec que jo soc més interessant i més important, de molt, que tota la Via Làctia. Segurament, si jo em conegués a mi, si jo descobrís tots els secrets de la meva ment i tots els amagatalls de les meves emocions, coneixeria l’infinit. Ho coneixeria tot. Això és el que crec. Viatges a Mart? Viatges a Júpiter o a Saturn? Està bé, però no estaria gens malament que els Estats i les nacions i els grans empresaris i potentats de la Terra organitzessin i sufraguessin viatges a l’interior de la naturalesa humana. Sembla que l’interior de cada persona només el pugui conèixer un mateix. En certa manera deu ser així, però si tinguéssim una guia, no només turística, sinó científica, dels caus de la nostra voluntat, de la nostra intel·ligència, de la nostra consciència, del nostre centre, de les nostres entranyes més íntimes, ens aniria molt millor individualment i col·lectivament. Què és la moral? Què és la bondat? Què és la maldat? A quin indret del nostre cos o de la nostra ànima retenen la seva invisibilitat? Com s’activen? Com s’apaivaguen? Com surten a l’exterior? Com pot ser que coneguem la distància entre el Sol i la Terra i no coneguem si l’enginy i l’estupidesa es troben un al costat de l’altra?

No crec que tota aquesta incompetència, tota aquesta desconeixença, sigui causada per una manca de pressupost o de finançament estructural. La mateixa naturalesa té, penso, la resposta a totes aquestes preguntes, però no hi hem dedicat ni hi dediquem el diner i, sobretot, el temps necessari per aconseguir revelar-la. Som més inútils, més ximples i idiotes del que ens pensem. Perdem el temps invertint el nostre limitat talent i els nostres recursos naturals en fabricar avions supersònics, en enviar coets tripulats a l’espai, en noves tecnologies que ens maregen el seny i l’intel·lecte, en organitzar espectacles mundials per a gaudi dels nostres sentits, i no n’invertim en esbrinar quin és el sentit de les nostres vides i en millorar la nostra condició humana!

Wilhelm Reich fa més de setanta anys que va escriure un llibret que ja he citat i citaré altres vegades, titulat “Escolta, petit homenet”. W. Reich diu que tots som petits homenets. Passa el temps, passen els segles, passa tot, i nosaltres continuem tenint el nostre aspecte amargat, som incapaços d’atorgar alegria als que ens envolten, i seguim frustrats perquè no sabem el què volem ni el que busquem. Perquè som incapaços de buscar-ho en els nostres sentiments més purs i més positius. Sempre estem evitant l’essencial. No ens atrevim a conèixer la veritable veritat, que és la veritat interior, perquè tenim por, una por que posa en funcionament els nostres mecanismes de defensa. W. Reich se’n riu de tots nosaltres i d’ell mateix perquè constata que quan ens donen la llibertat correm de seguida a les urnes per elegir un altre petit homenet perquè ens guiï. Quin comportament més desastrós! Ja veiem els resultats: governants corruptes que es dediquen a buidar-nos el cervell i la butxaca. Reich ho diu, per descomptat, molt millor que no ho podria dir jo: “Contínuament deleguem les decisions que concerneixen al nostre treball, al nostre barri, a l’escola dels nostres fills en mans de politicastres, quan sabem que tot és una farsa, que ens utilitzen, que cerquen el poder i, només per això, s’acosten a nosaltres per obtenir el nostre vot, ja que en realitat els importa molt poc que tots nosaltres continuem sent una misèria humana”.

Vaja, vaja, amb en Wilhelm Reich! Va dir que els petits homenets només es pregunten quina opinió tindran d’ell els seus coneguts i els seus veïns. No es pregunten si el seu pensament està equivocat o quants diners els costarà la seva honestedat, la seva bondat i la seva veritat. Pobres homenets! En l’aspecte polític, el petit homenet fa dels altres petits homenets -potser més petits homenets que ell- els opressors del seu comportament personal i de la seva pròpia vida. I en l’aspecte religiós, diu que per ser religiós en el sentit ampla de la paraula, no creu que hom hagi d’arruïnar la seva vida amorosa i reprimir-se en cos i ànima. Diu que allò que el petit homenet anomena “Déu” existeix de manera diferent a la que ell pensa: com la primordial energia còsmica de l’Univers, com l’amor en el teu cos, com l’honestedat i el sentiment de la naturalesa en tu mateix i al teu entorn. Allò que t’anul·la, Petit Homenet, és la teva malaltia emocional, i no cap força exterior. Hauries vençut els tirans fa molta estona, diu Reich, si interiorment haguessis estat viu i sa. Però també té paraules optimistes quan diu al petit homenet que hauria de saber que existeixen homes i dones que no et suprimiran ni t’explotaran mai, i son aquells i aquelles que realment volen que siguis lliure, noble i honest.

No vull semblar grandiloqüent ni desmesurat: penso que soc fidel a la nostra essència transcendent quan dic que l’home i la dona han estat incubats per l’Esperit de Déu o un poder semblant. Fem, doncs, honor a la nostre incubació i deixem de comportar-nos com petits homenets espantats davant la presència de petits homenets més petits i miserables que nosaltres.

Per millorar la condició humana cal creure que aquesta és millorable en el dia a dia. O cal creure que la nostra condició és millor que la que experimentem habitualment. Encara que, de tant en tant, tenim notícies interiors de que és superior del que pensem. Seria interessant que ens convencéssim de que pel nostre compte, personalment, podem assolir aquesta superioritat. Ens cal creure-ho. Ens cal tenir fe. Tenir fe en nosaltres mateixos. Ens cal llegir i treballar les nostres lectures: pensar, meditar, reflexionar i posar en acció aquest pensament. Per això a vegades, mig en broma, he pensat en demanar subvencions a l’Estat per aquesta tasca. Però no és cap broma. Hauria de ser una realitat permanent. Els governs dediquen els grans pressupostos nacionals a projectes menys importants i menys productius per al benestar de la població i per a la saviesa i la felicitat dels seus ciutadans. Urgeix posar-nos en marxa. Cal estimar-nos i posseir-nos el més aviat millor. Cal millorar-nos.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.