S'hi passava una setmana al mes. Quan l'empresa, li marcava els dies i hores de reunions que li corresponien. Sovint, per pròpia voluntat, hi passava el cap de setmana, després d'haver fet la setmana laboral. Aquesta despesa extra, òbviament, corria a compte seu. La veritat és que s'hi trobava còmode. Com a una espècie de segona residència. La major part del personal ja el coneixia i s'hi dirigien pel seu nom de pila.

Quan no havia de reunir-se amb clients, col·legues o algun superior jeràrquic, acostumava a treballar, amb el portàtil, a alguna de les zones comunes. Eren amples, confortables, amb bona il·luminació tant natural com artificial. Hi havia també sales específiques per a clients com ell, a la segona planta, més apartades i silencioses, amb cadires d'escriptori i taules llargues de vidre pensades per treballar i fer-hi reunions.

Però normalment, li agradava sentir-se a prop del batec propi de l'hotel. Veure, des de la distància, quan aixecava la vista de la pantalla, el tràfec dels visitants amb maletes entrant i sortint del hall, cambrers del restaurant passar, alguna cambrera de pis empenyent el carro pesant. Turistes que gaudien d'un ritme vital oposat al seu.

Sempre esmorzava a les 7 h. Independentment de la seva agenda. Feia petar una mica la xerrada amb el cap de sala, que li duia a la taula premsa internacional i del país. I a les 8.30 h, després de posar-se al dia dels darrers desastres, començava a treballar. La seva feina requeria una alta capacitat de concentració, però ell hi estava acostumat. A més, havia de fer i rebre bastantes trucades al dia.

Això a vegades li tallava el ritme de treball, i aprofitava per fer un cafè, agafar aire fresc uns minuts a fora i continuar. A l'hora de dinar, veia a vegades, aparcar un autobús. Solia arribar mig ple, amb personal de tripulació aèria. Ho imaginava pels uniformes. Suposava que farien transbordament a la ciutat, per seguir l'endemà en el següent vol.

Amb freqüència, quan no tenia cap cita, acabada la jornada, anava al gimnàs de l'hotel, es dutxava i sopava alguna cosa lleugera al restaurant. Era a una sala adjacent a la d'on esmorzava. Una mica més elegant i treballada en els detalls. No sabia ben bé si era pel confort que li oferia el lloc o potser per una qüestió d'inèrcia, però la veritat era que l'establiment i la seva gent, fixe o de pas, havien passat a formar part de la seva vida laboral i personal, d'una forma estranyament natural.