nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

La imaginació

Gràcies a la imaginació he imaginat coses impossibles d’imaginar. He vist el que no hi ha, i ha resultat ser cert. El meu bon amic i admirat filòsof mallorquí de Sineu, Miquel Ramis Alonso, deia que només hi ha una cosa més poderosa que el pensament: la imaginació. Però jo em pregunto si la imaginació no forma part del nostre pensament. No pensem quan imaginem? És el mateix Ramis Alonso qui respon a la meva pregunta: “La imaginació és pensament desenvolupat”. Pensament avançat, sembla que volia dir aquest pensador extraordinari. “Jo diria, va escriure, que la imaginació és pensament saturat de nosaltres mateixos. Nosaltres som modelats segons un pensament”. Uep!, aquí hi ha molta teca per reflexionar. I a mi m’encanta que sigui així. Els homes som modelats segons un pensament! Quin pensament? Un pensament de qui? Si la nostra imaginació és feble, és perquè és perquè no ens posem fites elevades. Els grans cims s’escalen abans amb el pensament.

Un altre gran filòsof dels nostres, dels Països Catalans, concretament del País Valencià, Miguel Catalán, el qual estimo i admiro, també es va referir moltes vegades al gran valor de la imaginació. Va escriure: “Pobre realitat, ningú t’estima!” Quantes vegades he pensat el mateix. La realitat és, sovint, molt ingrata. En canvi, la imaginació es troba al nostre servei personal, encara que no sempre li sabem ordenar bé les tasques. Perquè, així mateix, la imaginació, com altres filòsofs de tots els temps han repetit, és la boja de casa nostra. I encara que això sigui cert en certes ocasions, al nostre favor tenim la intel·ligència, el sentit comú, per lluitar contra qualsevol bogeria imaginària. Miguel Catalán és molt propici a citar altres autors que coneix i admira. Diu que l’idealisme màgic de Novalis, assenyala que tant Nerval com Keats creien fermament en la veritat literal de tot allò que inventava la imaginació. És el que em passa a mi mateix. Encara que el meu escepticisme natural fa que dubti menys del sant que de qui el passeja, sempre he cregut que la ficció és tan real com la pròpia realitat. El ja citat Gerard de Nerval pensava que la naturalesa és simbòlica en la seva totalitat. Grans personatges “reals”, a l’altura de l’utopista Thomas More!

Miguel Catalán, amb la seva erudició desmesurada no pot deixar de recordar-nos que Keats comparava la imaginació amb el somni d’Adam, tal com ho manifesta John Milton al seu Paradise Lost: “Quan Adam es va despertar, va veure que era veritat”. Això és poesia, i ficció, i realitat i imaginació i literatura de la més elevada qualitat! He arribat a un punt, després de llegir i rellegir tant, de meditar i reflexionar, de pensar i repensar, que no sé dir què és la realitat i què és la ficció. Però la imaginació sí que em sembla digna de reconeixement personal. Veiem el que veiem, o només ens imaginem que ho veiem? Tant és, el que valorem és la nostra sensació, la nostra emoció, allò que ens fa viure i actuar. El cel és blau? El cel és el cel? Soc un romàntic pirrònic. Lupercio de Argensola, citat també per Miguel Catalán a “El prestigio de la lejanía”, ens recorda els seus versos: “Perquè aquest cel blau que tots veiem / ni és cel ni és blau: quina llàstima / que no sigui veritat tanta bellesa”.

Doncs, Lupercio de Argensola anava equivocat, perquè sí que era veritat aquella bellesa. I tant que ho era. El que pot ser no era, era la “realitat” que la produïa. Sí, perquè, seguint les reflexions de Ramis Alonso, la força de la imaginació és tan gran que doblega i dirigeix la voluntat. La voluntat humana, per descomptat. El mateix Ramis Alonso aconsella als joves que siguin homes d’imaginació i no de fantasia. Diu que la imaginació és pensament allargassat envers l’ideal, i per aquest fet resulta fecunda. La fantasia, en canvi, és simple ficció, pólvora de salva, de salutació a l’inexistent, i d’aquí sorgeix la seva infecunditat. Acaba dient que la imaginació viu de l’esperança, i la fantasia es nodreix de somnis.

Tot és molt envitricollat. Almenys per a mi. Però cal reconèixer que les coses, siguin el que siguin, són com són, i com a tals les hem de fer servir. Paga la pena intentar destriar-les unes de les altres. Si no en sabem per nosaltres mateixos, hem de refiar-nos dels que diuen saber-ne. Personalment, dono fe de la ficció, de la imaginació i, fins i tot, dels miratges. Jo els experimento, són part de la meva realitat, de la meva experiència, del meu estar en aquest món. No puc desconfiar de mi mateix. Seria viure en contra meva. Tant m’és si algú no hi està d’acord i em critica o es burla de mi. Bé, són els impostos que he de pagar per ser qui soc: paguem molts impostos que em semblen més injustos i absurds.

Naturalment, perquè la imaginació, tant la nostra com la dels altres, ens pot jugar alguna mala passada. Per exemple, la gelosia. Sovint, la gelosia no és res més que una patologia imaginària. Bé ho saben, i nosaltres ho sabem, en el seu propi esperit o pels personatges literaris del nostre passat. Pensem en Otel·lo, de William Shakespeare. Quin drama, aquest de la gelosia! I moltes vegades no és res més que el producte de la nostra imaginació. De la nostra malaltissa imaginació. Què fem, aleshores, amb aquesta arma de doble fil? Sempre el mateix. Tot en aquesta vida té el seu costat bo i el seu costat dolent. Cal arriscar-nos pel costat bo. Almenys emocionalment en sortirem guanyant. Napoleó ho va fer, però es va equivocar. M’agrada recórrer a les contingències de la vida. Aquí també les tenim. A mi sempre m’ha semblat que el progrés científic és el fruit d’aquestes contingències inesperades, encara que altres han cregut i segueixen creient que el progrés científic sorgeix de les audàcies de la imaginació. Tot és possible. Tot és possible, deien els vells del meu poble, menys que una gallina tregui dents. De petit, jo em vaig imaginar, moltes vegades, les gallines del nostre corral amb dents ferotges al bec. Oh, la imaginació: la boja de la casa!

El gran Albert Einstein estava d’acord amb Ramis Alonso quan deia que la imaginació és més important que el saber. Jo també ho signo. Però la meva opinió no compta, perquè sempre em poso més a favor d’allò que no veig que d’allò que toco amb les mans. Resulta que de tant en tant m’imagino monstres que esdevenen reals.

Com tantes vegades faig, acabaré la meva reflexió escoltant 'Imagine' de John Lennon.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.