Un dia d’aquests que vaig anar a l’Hospital de Manacor a veure-hi una pacient que és la mare d’un amic, i me va cridar l’atenció que una infermera va dir a una altra: -Se pensen haver fet un ou de dos vermells amb sos cartells però mira es impresos, ben igual, tot en castellà.- Aquella expressió me va fer gràcia i me vaig posar a escolar-les.

Totes dues entraren en conversa i, per les paraules que deien, sobretot una de les dues, vaig veure totd’una que eren partidàries que la nostra llengua continuï viva a l’Hospital i onsevulla a Mallorca. Jo no m’hi vaig ficar i me vaig limitar a escolar-les d’un bocí enfora, més que res per poder aglapir amb més objectivitat què era que deien, -no fos cosa, pensava jo entre mi mateix, que, si saben que pens com elles s’envelin i facin gros segons què, vénc a dir segons quines observacions de les que anaven fent, per excés ja fos d’entusiasme, de passió o de patiment pel català, més si sabien que jo som dels seus.

La que, ja vos dic, duia la iniciativa de la conversa, va dir que enguany, crec que va dir el mes d’abril, farà 25 anys que inauguraren l’Hospital de Manacor. I que els primers anys, tot el funcionament intern era en català. No puc dir de manera gaire exacta quina de les dues feia una afirmació i quina feia l’altra perquè jo no en conec cap de les dues i perquè vaig agafar allò al vol i ara ho repetesc de memòria.

Però, d’aquella conversa, vaig agafar que, no per normativa ni perquè els hi obligàs ningú, sinó perquè el català era la llengua natural del personal sanitari, aquell hospital funcionava internament en la llengua de Mallorca.

Amb el pas dels anys, comentaven, s’hi són afegits sanitaris vinguts de la Península desconeixedors del mallorquí. Però el perfil majoritari dels pacients són els mateixos de sempre, que són usuaris, en la seva immensa majoria mallorquins aborígens de la comarca de Llevant. La qüestió és que, de totd’una tot era en català, sense pensar-hi. -Però has reparat des darrers cinc o deu anys ençà com ho han castellanitzat tot?- demanava una a l’altra, que li va respondre: -Ës que ara som a un punt, que totes ses enquestes, protocols d’actuació i comunicacions internes són en castellà. I, que jo sàpiga, no han arribat mai ordres de Palma ni de Madrid per abandonar es català-, hi va afegir.

La sospita que jo vaig agafar que tenen aquelles dues al·lotes és que aquests sanitaris nous, tant quan el català era teòricament un requisit com quan és un simple i teòric mèrit, no duen, en general gaire interès de fer-lo servir. Davant això, la reacció inconscient, sense pensar-hi, de cada redactor de comunicacions internes és de passar a poc a poc al castellà.

La culpa que això passi la donaven aquelles dues al·lotes als qui redacten les comunicacions. Però jo pens que, la culpa principal, tot i que no en llevaré gens als redactors de comunicacions ja sigui a la Sanitat o onsevulla a Mallorca, principalment és, la culpa, del bilingüisme general que patim, que només va en una direcció, que ens bilingüitza als autòctons però que conserva els nouvinguts en el seu estricte monolingüisme castellà.

Així és que és ben hora que la Direcció General de Política Lingüística reunesqui com més aviat millor els gerents dels hospitals de les Balears, els posi a disposició un equip traductor i corrector i els exigesqui que les comunicacions sanitàries internes i amb els usuaris de la Sanitat pública per defecte siguin, com a mínim, en català, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i amb la Llei de Normalització Lingüística. I traduïdes als sanitaris o usuaris que ho demanin. Som a Mallorca. Som a ca nostra!