algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
19°

El Diccionari

En rigor és el Diccionari català-valencià-balear, un nom tan llarg que no deu caber als missatges de Whatsapp, si fos en anglès li dirien “el Decevebe” (DCVB), però això només funciona en l’argot dels mestres. Per començar a Barcelona han perdut la ‘ve’, aleshores dirien “el Decebebé”, que queda pitjor. Sort que als escriptors moderns ens deixen escriure ‘l’Alcover-Moll’, que és un bon terme mig i alhora retem homenatge, que sempre serà poc, als patriarques de la llengua Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, pares de la criatura. La història d’aquest diccionari, si tornàs a esser en anglès, ja n’haurien fet una pel·lícula, però per sort és una columna de la cultura catalana, aleshores recoman al lector neòfit que en cerqui la història, que no el decebrà.

Una de les moltes virtuts d’aquesta obra, tot i què de vegades qualificada de problema, és que són, diuen, quatre diccionaris sobreposats i per això, i perquè és exhaustiu entre altres coses, en resulten deu toms que, efectivament, és més complicat de manejar que manual de butxaca, però el contingut és inefable, incommensurable, ‘in...’ de tot.

Per als que som afectats de llengua, cultura i tot el que se’n derivi, va esser un gran encert, compendiar-ho tot en la mateixa obra que, finalment, és molt més que quatre diccionaris. També és la base de coneixements de tots els aspectes de la nostra cultura: toponímia, antroponímia, costums, folklore, cultura popular... en definitiva una mena de “font Q” del llegat tradicional.

En 60 anys des que es va acabar, i 120 des que es va començar, ha plogut molt i en moltes disciplines, afortunadament, ja tenim un bon volum de cosa escrita i, almenys per al gran públic, ens basten les darreres obres, però en altres no. També queden moltes facetes que s’han estudiat molt poc i ja han desaparegut de la vida moderna, aleshores encara cal recórrer al Diccionari per posar un poc d’ordre al que hom vol investigar.

És una autèntica joia pel que fa a usos i costums d’abans, oficis perduts, en definitiva la vida tradicional, i amb ella la mateixa parla, que cada cop tindrà més problemes per subsistir. Els autors foren visionaris en això i redoblen esforços enfront d’un món que aleshores ja amenaçava d’esbucar-se, i en molts aspectes ja s’ha esbucat per complet.

Un bon exemple és el cas dels cossiers: l’entrada ‘cossier’ quasi trabuca per l’altra banda d’enciclopèdia total, ja que fins i tot en transcriu la melodia i els punts de ball. Evidentment els redactors varen veure que es tractava d’un costum endèmic en regressió perillosa, i si ens situam a la primera meitat del segle XX, amb dictadures que havien prohibit l’ús públic del català, els motius de preocupació, o d’alarma, eren ben fonamentats.

Sense arribar a aital extrem, la vida pagesa, eines, indústria i maquinària antiga (molins, tafones, olleries...), mobles... la polleguera, la baula, que si encamellar ve de camell, o desempallegar de pell... tot el que se’ns pugui acudir, i molt més, hi és.

No són pocs els estudis científics, i fins i tot col·laboracions periodístiques que, per aclarir bé les coses, d’entrada esmenten les definicions del nostre Diccionari. Fins i tot hi ha llibres, i molts més estudis monogràfics sectorials, que sembla que hagin fet una investigació especial pels arxius de Nàpols, quan la gran majoria de vegades no són altra cosa que un pentinat –o batuda, ‘cribrar’ no hi té entrada– temàtic de l’obra mestra.

Que les definicions siguin d’una claredat absoluta i inequívoques no hauria d’esser notícia, però ho és, i excel·leixen sobre qualsevol altre diccionari. Un botó de mostra en són les espècies d’animals i vegetals, que ja es definien a partir el nom científic, fa 60 anys. Ves a saber quants altres diccionaris arribaven a aquest nivell, en qualsevol idioma.

Diríem doncs que l’únic defecte d’aquest diccionari n’és el nom, inicialment havia d’esser ‘Diccionari de la Llengua Catalana’, però un problema estrambòtic ho va capgirar i aquest tema dona molta carnassa als gonelles, idò... Ja he dit que val més que en llegiu la història, és apassionant i, a més, llegir és la millor medicina per a tu-tups amb ganes d’emprenyar.

Un complement just i necessari, de la mateixa qualitat tot i que molt menys conegut, és el Diccionari català-castellà/castellà-català, que torna esser de títol massa llarg i li podem dir –supòs– ‘Diccionari Moll (tot sol)’. En la segona edició fou publicat com si fos el tom onzè dels altres. Que el castellà és a l’atmosfera no és un tema de discussió: hi és, i el bombardeig és constant de fa tres segles. A partir d’ací “és normal” que algunes paraules s’escoltin quasi sempre en foraster i siguin inusitades en català. Per açò farem molta més via a resoldre-ho amb aquest ‘tom onzè’ que remenant els altres deu.

I un altre, per si faltava de res, és Els llinatges catalans (aquí ja no diu “menorquins, formenterers... i del Capcir, no cal), del que ja no sé que dir, però vaja: fa joc amb tota la resta.

Per combatre l’apatia juvenil el govern de Madrid ha promès una subvenció en forma de vals culturals. Si s’ho gasten en els teatres de Madrid no ens mourem de la casella de sortida; si els regalaven els deu toms famosos segurament la majoria els usarien de tabulet o tauleta per a la tele, però potser a un de cada vint se li acudiria de fullejar a veure que hi posa, així potser s’adonarien que odiar “els polacos” és una síndrome induïda pel nacionalisme espanyol.

I als joves dels Països Catalans també els aniria ben bé, conèixer millor la seva tribu.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa 5 dies

Agraït pels comentaris.
Probablement hauria d’haver dit dins l’article que l’Alcover-Moll, efectivament, també està disponible per internet.
El que passa és que a internet ja hi és ‘tot’, aleshores el problema és desempallegar-te’n, i si només cercam una definició, ens sol anar bé la primera que trobam.
Volia destacar precisament el paper (i mai tan ben dit) que té el Diccionari com a font bàsica per als que volen anar un poc més enllà de la simple definició.

Valoració:2menosmas
Per Toni F, fa 6 dies

Estic molt d'acord amb el que diu en Tià. Jo, fa temps, vaig descobrir que es podia consultar l'Alcover-Moll a Internet, des de les hores, cregui'm que el faig servir sovint. Com vós dieu, és una autèntica joia i, particularment, penso que no se li dona el valor que té. Si fos castellà, la cosa canviaria, com s'ha fet amb Don Quijote vs. Tirant lo Blanch. La meva padrina materna, eivissenca, de Sant Llorenç, no parlava ni entenia el castellà. Recordo que la seva parla era molt bella, riquíssima d'expressions i mots que ja no s'empren, però que són a l'Alcover-Moll. Seria una bona eina, per a recuperar la riquesa de la parla autòctona d'aquestes Illes, si es fes una tasca seriosa de normalització lingüística, però de veritat, respectant els modismes de cada un dels territoris que formem la gran nació catalana. Al terrat dels polítics, lingüistes i pedagogs queda la pilota. Els vostres articles són sempre força interessants, senyor Pere, gaudeixo i aprenc, a la vegada. Molt agraït.

Valoració:2menosmas
Per Tià, fa 11 dies


En efecte, el Català-Valencià-Balear, correntment anomenat l'Alcover-Moll, és una eina utilíssima
, un plaer d'explorar. És una de les principals obres de lexicografia de totes les llengües europees.
Jo en tenc els deu volums. I una cosa que molta gent ignora és que el podem tenir, gratuïtament, a Internet, a l'enllaç dcvb.iec.cat . Basta anar en aquest enllaç i, si ho trobau interessant, ficau-lo dins els Preferits.



De fet, és molt pràctic, sense aixecar-se de davant l'ordinador, de fer-hi les recerques oportunes.
Jo en sempre seguit passatges. Em permet d'enriquir el meu vocabulari.



Una curiositat: l'Alcover-Moll va esser digitalitzat a l'Índia.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris