Benaventurats els que llegeixen, perquè d’ells serà el regne de les lletres, de la imaginació, dels somnis, de la cultura i de la felicitat i la llibertat. I de l’amor. Els llibres us faran lliures. Els llibres ens fan feliços. Si els llibres ens fan tornar guapos, com diu el meu bon amic Biel Mesquida, és perquè ens fan lliures, perquè ens fan bones persones. Els que escriuen els llibres, encara que no en siguin del tot conscients, i salvant totes les excepcions, els escriuen per fer els lectors lliures i així poder escollir allò que els plagui. Escollir la felicitat o la malaurança. Encara que jo, quan reflexiono, opino i escric, soc molt de la broma, no és cap broma això que estic dient. Llegir és estimar. Tot es redueix a aquesta asseveració, a aquest raonament. Feliços els que llegeixen perquè d’ells serà la gaubança, el plaer i l’emoció de l’amor. Els llibres ens transmeten amor: amor a la vida, amor al món, amor als altres i amor a nosaltres mateixos. Feliços els que llegeixen, perquè estimen. L’amor és la gran maquinària de la llibertat i de la felicitat humanes. L’amor se serveix dels llibres i de la lectura per fer-nos-ho a saber. Per encomanar-nos-ho. Per enganxar-nos-hi. La lectura és una plèiade d’albellons d’aigua fresca i alegre.

Íntimament, sempre acabo per reconèixer que la lectura és la manifestació que més plaer intel·lectual i espiritual m’ha proporcionat. L’Odissea, Hamlett, Els germans Karamazov, L’escuma dels dies, L’idiota, De profundis, Faust, El Quixot, Amic i Amat i, sobretot, sobretot, sobretot El Nou Testament. Justament és en aquesta última i breu lectura on trobem el tresor de les Benaurances. Aquestes vuit formes de felicitat, com les anuncià José María Cabodevilla, són l’essència de l’Evangeli. S’ha dit que aquestes vuit formes de felicitat conformen el moll de l’os del missatge de Jesús. És possible que qui ho va exposar fos del tot sincer, però també és possible que l’envaís l’emoció en aquell moment de lectura o de reflexió. Ho dic perquè a l’Evangeli, al Nou Testament, per molt concís i precís que sigui, hi ha tantes meravelles, que se’ns comuniquen tant de paraula com de fets, que resulta molt difícil esbrinar on és el bessó d’aquesta inimitable narració.

Però dona’m per bo el que s’ha dit, que les Benaurances sintetitzen tot el que es diu en aquest benaurat llibret. A mi ja em sembla bé en el terreny literari, perquè aquestes vuit felicitacions de Jesús són exposades amb una riquesa poètica, metafòrica i paradoxal infinita. Quan fa més de trenta-cinc anys vaig llegir el llibre de Martin Gardner, “Paradoxes”, em va deixar garratibat. Jo sabia què eren les paradoxes, però ignorava el suc i el joc que se’n podia treure d’elles. Doncs, Jesús, en el seu Sermó de la Muntanya, s’havia avançat al doctor Gardner en uns dos mil anys. Les paradoxes de Gardner i de Jesús, em deixaven i segueixen deixant-me lúdicament i absolutament desconcertat. Xalest, alegre, amb cara de pasqües i de molt bon humor. Les benaurances pronunciades per Jesús em posaven i em posen de bon humor! Què més puc demanar jo, que sempre he llegit per trobar en els llibres la joia i el plaer de viure?

Com pot ser que escoltar un home pujat, a un turonet de Palestina felicitant els pobres per la seva pobresa, em posi de bon humor? Com pot ser? Doncs, és així. Que em diguin que els nets de cor i els misericordiosos, i els que treballen per la pau són persones felices no em sorprèn gaire, però dir que també són feliços els perseguits per causa de la justícia, o que també ho són els que tenen fam i set, no deixa d’atabalar-me i confondre. Feliços, aquesta gent? Feliços els infeliços? On s’ha vist mai una paradoxa tan contradictòria com aquesta? Feliços els que estan trists? Feliç el que perdi la vida, perquè aquest la salvarà? Vinga, va, home! Això ja és el súmmum. Doncs, és així. Quan el lector ho examina bé, i reflexiona aquestes consignes detingudament, s’adona de la veritat que contenen. Si jo hagués estat a la falda d’aquell turó m’hauria posat molt content d’aquelles paraules plenes de felicitat i de pau. A cada benaurança m’hagués posat dret per aplaudir amb tota la força de les meves mans cada paraula d’aquell geni totalment diví i humà.

Malauradament, i políticament, aquí i ara, a casa nostra, als Països Catalans, que hauríem de dir-los, decididament i d’una vegada per totes, Catalunya, ja que aquesta és la seva denominació original i històrica, l’autèntica, vivim i patim un procés d’alliberació nacional que dura ja més de tres-cents anys, no ens en sortim. L’imperialisme espanyol i la mandra i la indiferència europees no ens permeten als catalans ser qui som. Inaudit el que ens està passant, ben entrat ja el segle XXI i en el si d’una suposada democràcia occidental, antiga i actual. Inaudit. La nostra autobenaurança que pot consolar-nos i fer-nos restar en un futur proper, generós i esperançador, seria aquesta: “Benaurats els captius d’un Estat repressor i autoritari, enemic de la pau entre les persones i els pobles, perquè d’ells serà un dia la seva legítima i enyorada llibertat, la d’una república independent”. Hi ha un text profètic, del farmacèutic Alexandre Deulofeu, mitjançant equacions matemàtiques, que assegura que Catalunya es lliurarà de l’Estat espanyol l’any 2029. No només això: Espanya s’esvairà com la dèbil flama d’una espelma. Cal afegir que totes les prediccions que va fer Alexandre Deulofeu s’han complit fins ara, des de la revolució del proletariat rus fins a la revolució quàntica.. Confiem que aquesta no sigui una excepció. “Benaurat il·lustre doctor Deulofeu que ens heu avançat una ferma esperança en el futur feliç i alliberador: vostre serà l’agraïment de tots els catalans i de tots els pobles oprimits pel vell imperialisme hispà”. Somni? Literatura? Fe? Realitat? Tot plegat: Il·lusió i Vida! És molt possible que l’any 2030 s’erigeixi una gran estàtua de pedra viva de Montuich a l’insigne compatriota nostre.

¿De què serveix preguntar-li a un home que no sap llegir ni escriure que empleni un formulari amb les seves dades personals i l’enviï per correu certificat a una direcció determinada? Serveix, si més no, per demanar ajuda. “Benaurats els que demanen ajuda, perquè ells seran ajudats”. Queda poc per assolir la nostra meta. La nostra independència. La nostra llibertat.