Tornem-hi torna-hi amb la Fiesta Nacional de España, el Día de la Hispanidad, el Día de la Raza, o com li vulguin dir. El cas és que, com cada 12-O, no tinc res a celebrar. En la mesura que compleixo anys, sóc més de Georges Brassens, i més fan de la cançó "La Mauvaise Réputation". Recordau, aquella que diu "Le jour du Quatorze Juillet / Je reste dans mon lit douillet / La musique qui marche au pas / Cela ne me regarde pas", és a dir "Quan la festa nacional / Jo em qued en el llit igual, / Que la música militar / Mai em va saber aixecar".

El cas és que no en celebr de festes nacionals. Festeig, això sí, les diades de les meves pàtries (de bastants moviments d'alliberació, de causes anticolonials, de defensa de terres –i espais naturals i cultures - amenaçades pel capitalisme extractivista). Comprenc que alguns moviments socials hagin volgut "contraprogramar" el 12-O, i que en aquesta data commemorin el Dia de la Resistència Indígena, però això ho preferesc commemorar cada dia.

Que no celebri res el 12-O, no vol dir que, amb el temps, no hagi adquirit algun costum associat a aquesta festa gran del nacionalisme espanyol. Per exemple, des de fa alguns anys, rellegeixo -i en faig difusió a les xarxes socials- aquella memorable columna de Manuel Vázquez Montalbán publicada a la contraportada de EL PAÍS el 12 d'octubre de 1987 que comença així: "Si el presidente González no consiguió desfranquizar el Azor por el procedimiento de navegar en él, los ilustres padres democráticos de la patria que han decidido que el 12 de octubre sea fiesta nacional no han conseguido disimular el carácter imperialista, chulesco, majadero e impresentable de la Fiesta de la Raza. Que un aventurero genovés, una reina que llevó durante 20 años la misma camisa, y unos cuantos echaos palante de la provincia de Huelva se fueran a hacer las Américas no es motivo para que la conciencia de los españoles quede hipotecada para siempre por tan pintoresco enredo".

En els darrers anys, el nacionalisme espanyol va desfermat. Fa temps que no els assacia el nacionalisme que el científic social britànic Michael Billig conceptualitzà com "nacionalisme banal", altrament dit, el nacionalisme de les nacions establertes, i, òbviament, amb estat, segures de la seva pròpia continuïtat, i que es manifesta "de forma quotidiana, rutinària, subtil i familiar per a reproduir-se com a tal i així recordar a la gent la seva pertinença". Ha tornat a revifar, sense que hagués desaparegut mai, el nacionalisme espanyol estructuralment agressiu i excloent de "España: una, grande y libre". Oposar-se a aquest pseudofeixisme és qüestió de lesa democràcia, de combatre, en paraules de Vázquez Montalbán, "l'apartheid de la prosperitat".

La necessària pulsió social a favor d'una societat amb més justícia social es vol anul·lar per la via d'atiar allò que la dreta i l'extrema dreta anomenen "guerra cultural". L'espanyolització proposada per aquell infaust ministre, de nom José Ignacio Wert, no era cap boutade o ocurrència. És un programa polític i ideològic, que pren part d'aquestes "guerres culturals", de manipulació a l'engròs, d'imposar una història nacional oficial, i farcida de "fake news" d'un estat-nació que res té a veure amb les veritables històries de les nacions reals.

Convé no badar i no deixar-ne passar ni una. En aquest sentit, en la setmana del 12-O s'escau recordar el que escrivia Pi i Margall –un personatge a reivindicar sense complexos- en un article intitulat "Rectifiquemos", i publicat amb data de 27 d'agost del 1898: "Algunos periódicos, para consolarnos de nuestros desastres, recuerdan hoy las glorias que adquirimos en la conquista de América. Sería mejor que las callaran. Si creyéramos en la Providencia, diríamos que el presente siglo nos hace purgar los crímenes que ahí entonces cometimos. Nuestras pretendidas glorias no fueron sino una interminable serie de hechos que nos deshonran".

Idò, ras i curt: 12-O, res a celebrar!