algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
19°

Una vida feta a mida

Els llibres ens ajuden a construir-nos una vida a mida. És per això que penso que el llibre és l’invent cultural més important i decisiu de tots els que ha realitzat l’ésser humà. Una vida a mida no és altra cosa que la nostra pròpia vida. Igual que quan ens fem un vestit ajustat a les nostres proporcions naturals i els nostres gustos personals. No és el mateix vestir qualsevol roba informal que vestir una indumentària que ens fa sentir còmodes i autèntics.

El llibre, seguint el mateix símil, és com un sastre. Però no tots els sastres ens afalaguen, ni tampoc els acceptem a tots. Ara, el sastre que elegim acostumem a ser-li fidel molta estona. Amb els llibres passa igual. Jo soc molt fidel als sastres Shakespeare i Montaigne. No en deceben mai. Ells sempre em fan els meus vestits a mida. Ja m’enteneu: saben les meves mides més que jo mateix. De totes formes, sempre seré jo el que digui l’ultima paraula. Per molt bons sastres que siguin Shakespeare i Montaigne, jo no em posaré a les seves mans de manera incondicional. Jo em reservaré sempre les meves decisions, interines o categòriques. Quan llegeixo, faig alguna cosa més que llegir: consulto. Consulto un llibre o consulto un autor, però al final soc jo qui decideixo. El meu vestit me’l vull fer a la meva mida. La meva vida em pertany a mi i a ningú més, per molt Shakespeare o Montaigne que es digui el sastre.

El meu cervell, o la meva ment, o el que sigui, “meu”, allò biològic que fa que jo pensi, cregui i prengui decisions, està format per àtoms en moviment continu dels quals no sembla que jo en sigui responsable. Per això no resto mai alliberat dels meus dubtes i de les meves incerteses. Mai podré assegurar que aquests moviments “meus” estiguin encertats en les seves deduccions. No ho puc saber. De fet, tampoc sé ni puc saber de veritat si el meu cervell o la meva ment, o el que sigui allò que crec que em fa pensar i creure, estigui format per àtoms, per neurones o per estímuls nerviosos impossibles d’endevinar el seu origen.

Res, que com sempre, no sé res. Si això no és el passatemps més divertit que existeix, no sé quin pugui ser. Una vida feta a mida? Feta a mida per mi mateix? No em feu riure. A mida de què o de qui? També em diverteix tot el que diuen els filòsofs, psicòlegs i teòlegs que pontifiquen sobre la naturalesa humana i el seu comportament a tots els nivells. En el fons, crec que el més intel·ligent que puc fer és prendre-m’ho tot amb el sentit de l’humor més elevat. O que jo crec més elevat. Després de tants i tants segles de pensar i repensar, de dubtar en un sentit i en un altre, de tanta recerca legítima, estem on estàvem al principi. Tampoc es tracta de fotre’ns del sant i de qui l’engronsa, sinó d’anar fent amb humilitat i amb la millor voluntat que tinguem a mà. De passar-nos-ho el millor possible.

Tots els vestits que ens fem a mida, nosaltres sols, o amb l’ajuda de Sant Pere i de Sant Pau, són vestits virtuals. Ja podem consultar a Tolstoi o a Victor Hugo, que al final ens quedarem sols amb nosaltres mateixos. Aquesta és la gràcia. Amb això no intento desprestigiar la febre lectora. Tot el contrari. El que dic i vull dir, després d’una vida de lectures febrils i apassionades, és que en el fons ens quedem amb allò que veritablement ha anat confeccionant la vida que portàrem al món el dia del nostre naixement. És per això que per molts vestits que encarreguem als clàssics més reconeguts de la literatura universal, la nostra vida no deixarà de ser mai la nostra. La vida per la qual fórem concebuts i creats. No hi ha dos vestits humans iguals en tota la història de la humanitat. Però paga la pena dedicar temps i aplicació, en condicions científiques, a la recerca dels elements de què i com estem fets. Llegir és examinar-nos a nosaltres mateixos. La lectura ens comunica qui som i com som. Uns àtoms d’Homer, uns altres d’Aristòfanes, uns altres de Bocaccio, uns altres de Ramon Llull i d’Àusias March, de Cervantes, de Shakespeare i Montaigne, de Descartes, de Baruck Spinoza, de Francesc Pujols, de Joan Fuster i de Blai Bonet, de Lewis Carroll, de Jules Renard, de, de i de. D’aquesta manera anem cosint el nostre vestit de la vida: a mida.

És possible que es doni el cas, massa freqüent, o això sembla, de que no siguem nosaltres els que ens facem el nostre vestit a mida. Potser que la nostra vida sigui feta per casualitat, sense prendre mides de cap classe. Sense llegir, ni pensar, ni escriure. Sense cinta mètrica. Què passa, aleshores? Si jo em poso com a exemple, he de dir que sí, que m’he anat confeccionant a mida la meva vida. Per quina causa? Ho ignoro. Com ignoro les causes que m’han generat la majoria d’accions que he perpetrat al llarg de la vida. Aquest és el motiu que sempre addueixi la meva no saviesa de tot plegat. És ben cert que no sé res. Per què soc un lector, què es va despertar en mi la meva gran afició per la lectura? He de dir que no ho sé. És cert: no ho sé. També és cert que el primer llibre que vaig llegir de manera conscient i assenyada, L’Illa del Tresor, va ser perquè l’havia escoltat per la ràdio de casa meva, la dels pares. Allò em va fer entrar en ganes de comprar la novel·la impresa quan la vaig veure per casualitat exposada en el mostrador d’una llibreria de Ciutat, i llegir-la. Més que un mòbil causal, va ser una circumstància casual. Crec que aquesta és una explicació aproximativa, encara que no hi ha cap raó que ho fonamenti. Segurament hi havia molts altres oients que sentiren radiar aquella novel·la i no la compraren ni la llegiren. Per què jo sí?

No només la vaig comprar i la vaig llegir, sinó que em va impulsar a tastar nous llibres i noves lectures. D’altres que la llegiren en aquell mateix moment o en altres, potser no han tornat a llegir cap novel·la més en la seva vida. Tot pot ser. No sabem a què atribuir-ho. Així que no som nosaltres que fem la vida a la nostra mida. La gent que ho sap i que no llegeix mai, o quasi mai, em diria que vaig convertir-me en lector perquè jo ja tenia una sensibilitat especial envers la literatura i una tendència natural a adquirir llibres i, sobretot, a llegir-los. Però això no explica res. ¿Per què jo havia de tenir aquella sensibilitat envers la lectura i molts altres al·lots de la meva edat, del meu poble i del meu entorn no la tenien? Per què ells no i jo sí? La resposta és sempre la mateixa: no ho sabem. Millor dit: no ho sé.

Això no em desanima gens. Jo em seguiré fent a mida la meva vida fins que la lectura i els llibres m’acompanyin.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per idò sí, fa 24 dies

Paraules molt assenyades, Sr. Guasp. No sabem res de cert però hem de tirar endavant respectant-nos a nosaltres mateixos i als qui ens poden ajudar a millorar-nos. I qui dia passa, any empeny!

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris