Tant llegir i rellegir, tant reflexionar i tant qüestionar el món i la bolla i qüestionar-me a mi mateix, la meva condició, la meva ment, el meu cor, i el meu esperit, i encara no sé quin és el meu projecte personal. No sé on vaig ni sé si vaig per allà on he d’anar. Vaja un desori! Estic més despistat que una gallina sense plomes a la Plaça Roja de Moscou.

Això mateix els devia passar als apòstols quan Jesús els anuncià la seva partida. Malgrat els digués que asserenessin els seus cors perquè “a la casa del Pare hi ha lloc per a molts”. Quan els volgué tranquil·litzar-los dient que “allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta” no es calmaren gaire. No entenien res. Res de res. Tampoc ells coneixien l’objectiu final del mestre. Igual que nosaltres, que llegim i llegim, i rellegim i rellegim i, malgrat tot, la nostra confusió és més gran cada dia. Li digueren: “Però, mestre, si no sabem on aneu, com hem de saber nosaltres quin camí hi porta”. Quina ofuscació més gran, quin desconcert entre ells. Potser fins i tot hi va haver-hi una certa cridòria. Estaven totalment despistats, no sabien com sortir de la seva ofuscació. Un espectador com jo que ho hagués estat contemplant, s’hauria posa’t a riure. Mira-te’ls, m’hauria dit a mi mateix, tant seguir aquest mestre, com li diuen ells, tant escoltar-lo, i encara no l’entenen. Em passa igual amb les meves lectures. Tanta novel·la, tant teatre, tanta filosofia, tanta religió, tant estudi, i no he après res. He perdut el temps. Cal llegir més poesia, escoltar més música, contemplar més bellesa, tenir més fe. Intentaré resumir-ho una mica. Jesús els digué: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. Tampoc això els va orientar gaire. Felip, el més impacient de tots, exclamà: “Mostra’ns el Pare i ja no ens cal res més!” Jo em segueixo imaginant que estic a prop seu i no puc parar de riure. No sé si l’arribaran a entendre, em dic a mi mateix.

Però Jesús, amb un somriure als llavis, respon a l’apòstol: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixeu? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. El Pare és, qui estant amb mi, fa les seves obres”. Es va posar una mica més seriós, i digué: “Tot allò que demaneu al Pare, jo ho faré. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré”. Va afegir: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El Pare us donarà un altre Defensor que es quedarà per sempre amb vosaltres: és l’Esperit de la Veritat. Vosaltres el coneixeu perquè habita a casa vostra i estarà sempre dins vosaltres. Al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell”.

La xerrada degué continuar, perquè els apòstols estaven molt encuriosits i plens de dubtes. Després d’aquesta lectura, jo sempre medito una estona. No busco res més que estar-me recollit uns instants amb mi mateix. En certes ocasions penso una cosa, i en altres en penso una altra d’una mica diferent. Matiso el que havia pensat abans, faig una nova reflexió, no sé on vaig. No sé on vaig, però vaig. Sé que m’acosto a algun lloc que em fa il·lusió anar-hi, i així passo la vida. Cavil·lant, esperant, somiant. Llegint i escrivint. Què més puc fer?

Després de tantes lectures i tantes cavil·lacions he arribat a una “explicació” que em proporciona bastant de consol. Em fa viure en una situació tranquil·litzadora i em sento alliberat de moltes preguntes empipadores. Al final, em convenço a mi mateix de que tot es resumeix en tenir fe. Tenir fe en les paraules de Jesús. Confiar en ell. No hi ha alternativa. Cal que estimem Jesús. D’aquesta manera experimentem l’estima del Pare. Ens envia l’Esperit a casa nostra, que és dins nosaltres. Jesús es manifesta en el nostre interior. Demanen. Som servits. Ens elevem. Ens alegrem. Aconseguim una nova identitat, una nova realitat. Incommensurable. Suprema. Però, però..., és així? És tan fàcil? No puc contestar, no ho sé. No sé res. Estic a l’inici: no sé on vaig. No sé on vaig, però ho sé. L’únic que sé és que em trobo bé. Amb mi mateix. No em cal fer res. Tinc la sensació de que podria viure sense respirar. Si no ho hagués llegit, no ho sabria. No coneixeria aquesta vella i nova realitat.

Una nova realitat? A través de la ficció, de la lectura, de la reflexió? Això sembla, però no és ben bé així. És a través de la fe. De la confiança en la persona que ens parla i es manifesta. Jesús diu que ell és el Pare. Jo ho entenc així, encara que com sempre m’envoltin els dubtes. Ens diu que ens adrecem a ell, a l’Esperit, a casa nostra, al nostre interior. Tot allò que demaneu al Pare, aquest Pare que porteu dins vosaltres, jo us ho donaré. No cal que anem a Roma, ni a Lourdes, ni a la petita capella del cap de cantó. Basta que anem a casa nostra, que visitem el nostre interior, que parlem amb l’esperit que a cadascú se’ns ha adjudicat. No cal que ens donem cops al pit, ni que fem tombarelles, ni que alcem les mans enlaire per espantar les mosques i els mosquits. Siguem pràctics. Ens és suficient la realitat suprema. Una realitat suprema que ja tenim, que només l’hem de reconèixer, estimar i manifestar. Com ho va fer Jesús amb Felip i els altres.

És així? Basta parlar amb Jesús, amb el Pare, amb l’Esperit? Parlar amb nosaltres mateixos? Quan llegeixo, jo parlo amb mi mateix. Si m’agrada el que escolto, continuo endavant. Si no és així, ho deixo anar. Seria estúpid seguir llegint, si trobo que el que llegeixo són estupideses que no em puc creure. M’he de fiar del que llegeixo: si no m’ho crec, paro de seguida. Per a què continuar? La fe és l’element que em fa passar gust i m’eleva. Aquest és l’únic secret de la literatura, de la ficció, de la filosofia, de l’art en general i de la religió. L’únic secret de la vida.

Si jo no tingués fe en García Márquez, en Charlotte Brontë, en Lewis Carroll, Oscar Wilde, en Marguerite Duras, en Franz Kafka, en Boris Vian, en tots vosaltres i en mi mateix, deixaria de llegir i d’escriure immediatament. Fe en el meu interior, que confia en les paraules de Jesús, de García Márquez, de Lewis Carroll, d’Oscar Wilde, de Marguerite Duras, de Franz Kafka, de Boris Vian, de vosaltres i de mi mateix. Tot és qüestió de posar-hi bona voluntat. Val la pena fer-ho. El bé, el benestar, l’alegria i la salut és per a tots nosaltres. Llegim i estarem bons i sans. I sabrem on hem d’anar.