Llegir és lluitar contra l’avorriment. Tot el que escric últimament és un recordatori de les meves vivències i de les meves inacabables lectures. Això és el que més em diverteix. D’aquesta manera no m’avorreixo mai. Però hi ha una substancial diferència entre els records de les meves vivències i el de les meves lectures. Allò que he viscut no sempre ho recordo amb la precisió que voldria. Passa el mateix amb tot el que llegit. Però les lectures puc recuperar-les rellegint-les. És un gran avantatge. Poder rellegir, a més del plaer personal que experimentem, ens proporciona un refrescament de la memòria. En canvi, això no passa amb les vivències. Aquestes no les podem reviure. Rellegir és possible, i suposa una continuïtat del llegir. Però no podem reviure allò que em viscut. La vida pot semblar un llibre, però no ho és del tot. En tot cas, és un llibre que s’està escrivint cada dia, a cada instant, però no queda gravat en una pàgina, sinó en l’ordinador del nostre cervell, i aquest ordinador físic té més limitacions, en el sentit de desar i recuperar, que l’ordinador digital, o cibernètic, o com s’hagi de dir. No sempre, per no dir gairebé mai, podem recuperar punt per punt i coma per coma, tot el que hem experimentat anímicament.

Malgrat tot, la nostra memòria viva, té una virtut excepcional que no tindrà mai un robot. La nostra memòria té consciència. De consciència no se’n lloga ni se’n ven a cap botiga d’electrodomèstics digitals. I amb la consciència, cadascú de nosaltres, pot reconstruir d’alguna manera la memòria perduda. Bravo! Jo recordo alguns detalls dels que vaig viure en un cert moment, però no ho sé bé del tot. Aquestes llacunes les puc omplir amb la imaginació i amb la meva capacitat creativa. Un ordinador és incapaç de crear, però el meu cervell ho fa habitualment. Gràcies a aquesta facultat de la nostra meravellosa naturalesa humana, puc narrar el meu passat encara que no el recordi per complet. Puc fer-ne una redacció, una narració o una novel·la. I això és el que acostumo a fer: “inventar-me” la meva vida passada. No digueu que no sigui extraordinari? Ara mateix, escrivint aquest article, aquest comentari narratiu, estic inventant. No m’ho invento tot, sinó allò que no recordo o no recordo bé: crec que d’aquesta manera faré més creïble el que estic escrivint. No és tan complicat com sembla. La pràctica ens ajuda a superar els petits entrebancs que es presenten. Tot el que escric està basat en fets reals. Això és el que volia dir. Quan parlo de la meva infantesa, o de la meva joventut, no recordo amb tota fidelitat el que vaig fer, però dic la veritat. Sempre dic la veritat. Sempre dic la veritat, encara que digui mentides. Perquè tot el que dic, tot el que escric, és “meu”. Tot ho trec, ho evacuo, de mi mateix. Encara que sigui d’una lectura, o d’una conversa, o d’una conferència. No puc fer-ho de cap altra manera. Si no ho fes així, seria un fals escriptor, no seria versemblant. Seria un home fal·laç, un falsificador. Cometria un frau. Però no només això: ningú confiaria amb mi. I el que jo vull és, precisament, donar confiança, benestar, llibertat.

Si els capellans catòlics, quan fan les homilies basades en els textos doctrinals, les fessin sobre la seva experiència personal en relació a l’Evangeli, serien més creïbles, els fidels se les creurien millor i amb més naturalitat. Els catòlics anirien més a missa per escoltar el que diuen. Però la majoria d’ells no conten la “veritat”, la seva veritat. Especulen. S’enfilen pels viaranys coneguts i fatigosos de tota la vida. No diuen res nou, cap novetat. Tot són repeticions avorrides. Per això les esglésies s’han quedat buides. Els sermoners ens haurien de contar la seva vida. Contar-nos les seves reflexions i experiències personals a través de la lectura i la interpretació que fan i han fet de la vida i la paraula de Jesús. En primera persona. Ens haurien de comunicar quina importància i efecte ha tingut en ells la coneixença i l’amistat amb Jesús. De què els ha servit descobrir Jesús. Com ha influït en la seva vida, i com els influeix cada dia de les seves vides, haver conegut i seguit a Jesús. Sempre en primera persona. La literatura, encara que sigui oral, resulta més atractiva i versemblant quan s’expressa en primera persona. Més encara, si sembla autobiogràfica. No hem d’estar empegueïts de mostrar-nos propers a un personatge que ho ha donat tot per nosaltres, que ens ha donat l’alegria, les mans i els ulls, la pròpia vida. Dir per què és així en el seu cas particular. Cóm és que disposo d’una ment privilegiada, d’una consciència autoconscient, d’una imaginació il·limitada. Què n’hem fet de tanta generositat. Cóm li donem les gràcies a cada instant de la nostra existència. Personalitzar el sermó, o l’homilia, o el comentari o com es digui la “xerrada” que fa el celebrant a cada missa que diu públicament. Què significa la missa segons ell, segons el seu examen individual, què li proporciona. Per què segueix fent sermons i celebrant misses. Els fidels volen saber la vida del celebrant, més que la de Jesús: aquesta se la sap pel cap dels dits. Així no es repetiria mai cap sermó, tots serien diferents i amens. Fins i tot hi podrien afegir una mica d’intriga, molt d’humor intel·ligent i fi, i enormes quantitats de creativitat i d’enginy. Tot això no està barallat amb l’Evangeli, amb el missatge de Jesús. Vivim la vida, no la mort. Vivim la felicitat, el goig de viure, el coratge; i no la por ni el recel, la fe i no la desconfiança. La gent va a missa per divertir-se, igual que va al cine o al futbol. No és que la missa sigui un espectacle, és molt més, i per això també ha de ser més en tots els sentits. De manera especial en el sentit espiritual i de transcendència. Emotiu. Els feligresos no hauríem de saber què dirà el sermoner, perquè això li proporciona emoció, eficàcia i, sobretot, plaer. Fins i tot no hauríem de saber com acabarà la missa. Cada missa hauria de ser única. (Bé, ja sé que ho és, però ja m’enteneu).

Si es fes així, els diumenges quan anéssim a missa, ens preguntaríem: “A veure que dirà avui el mossèn sobre la paràbola del Bon Sembrador. Quins records o quines reflexions personals deu haver rumiat la seva ment al llarg dels anys sobre tot plegat? S’haurà inventat alguna paràbola paral·lela? Amb què ens sorprendrà?” També és cert que hi hauria notes diferents segons el conferenciant. Sempre hi ha qui té un carisma especial, o fa ús natural d’un estil narratiu més brillant, hi ha el qui sap encaixar metàfores poètiques en el seu discurs, d’altres saben donar-li un to i un ritme més viu, més convincent, més oníric, o més popular o més filosòfic. Però, en el fons, l’interès i la sorpresa, l’inesperat, sempre seria un factor afegit i digne de l’aplaudiment general.

Totes aquestes divagacions no són res més que quimeres que em venen al cap mentre estic embastant aquests articlets. Una forma de passar el temps de manera agradable i amena. Una forma de recordar i transmetre alguns pensaments que em fa il·lusió compartir amb els meus amics.

Per això, no feu massa cas del que escric, però no deixeu de llegir-me.