D’estat judicial. A Casado li sortia la boca de la mascareta, del somriure de victòria en sentir el seu col·lega Lesmes quan obria l’any judicial, en presència del rei Trist. Lesmes, enlloc de dimitir, escampava dubtes sobre els indults dels presos polítics, que és una qüestió política (extrajudicial), i per cert una cosa més vella que el pastar (recordem el cas Barrabàs), perfectament constitucional i, ves per on, Aznar en deu tenir el rècord. En contrast més que preocupant, quasi tots els del 23 F també tingueren indults (i ja tenien unes condemnes d’amic), i els jutges no feren aquestes potadetes de mal criat.

D’estat d’excepció caducat. Gairebé totes les cúpules dels alts estaments judicials estan d’ocupes, ja que el seu mandat ha caducat fa molt temps, començant per l’alliçonador Lesmes, però no es renoven perquè a Casado no li dona la gana. En té un bon motiu, i és que, al contrari del que brama, el PP actual és exactament el mateix condemnat per corrupció, i si no hi està més és perquè el poder judicial allarga i dilata sine die els judicis del PP, tot esperant que prescrigui. Ni tan sols veu indicis de res en la llista de Bárcenas, quan ja són bastants els testimonis que han confessat la seva part alíquota d’aparició a la famosa llista. Com els nins veciats de cocou, que si no guanyen baraten les normes del joc, el PP pot dur als jutjats tot el que no li agrada del que aprova el Gobierno, i fins i tot el Govern de Catalunya, on són un partit quasi extraparlamentari, així els jutges els fan d’oposició, i encantats d’esser els reis del mambo en un estat judicial: ja són ells que diuen quan es poden obrir o tancar els bars, o en quin idioma s’han de repartir els exàmens, a Catalunya naturalment.

D’estat policial. A les clavegueres de Fernández Díaz, de Villarejo, executors del cas Kitxen, muntatges contra catalanistes destacats, apallissar catalans en general... li diuen “Policía Patriótica”, deu esser per les sigles.

D’estat democràtic per imperatiu legal. El PP abans es deia Alianza Popular, el partit de Fraga i altres franquistes. Dins aquest grup van sortir abstencions i bastants ‘no’ al referèndum per a la constitució, la mateixa que ara usen com a arma contra els seus adversaris. S’autoproclamen ‘constitucionalistes’, cosa que no passa d’eslògan comercial, però a més és mentida. La constitució també parla del dret a l’habitatge digne, contau-li-ho als “joves de 33 anys” que no es poden emancipar, i també parla del respecte a les altres llengües cooficials.

D’estat contra el català. Per elegir Prohens, amb quasi el 100% de vots (com a exemple de cristal·lització de la democràcia interna), un caramull de diputats del PP vingueren un cap de setmana a Mallorca amb despeses pagades pel Congreso de los Diputados, i Casado va aprofitar l’avinentesa per a fer negacionisme del català. Sobre l’escàndol del rebuig del català a Sanitat a Prohens li han faltat cames, i boca, per dir... que els metges forasters tenen dret a no curar els catalans? Ho deman. Hi ha denúncies formals d’això i tots sabem que només és la punta de l’iceberg. És un cas de gravetat extrema, tant que no admet postures neutres ni graciosos, ni pallasses, pixant fora del test. Els del PSOE que fan el colló amb aquest tema també haurien fer les maletes. Si un servidor públic després de tres anys d’estar enxufat no entén el català se l’ha de desenxufar, sigui metge, taxista, o missatge de qualsevol empresa que rep subvencions. La situació del català és infinitament pitjor que la dels voltors, per posar un exemple de moda, i amb l’excusa dels voltors s’ha tancat un bon tros de la Serra.

D’estat de dreta espanyolista hereva de l’imperi fracassat. S’aferren a les restes de naufragi del franquisme, que ja era una pròrroga anacrònica i falsa d’aquell imperi on no es posava el sol, catòlic, amb reis de rondalla que feien les bufes amples als Reales Sitios, segles d’or amb Madrid com a capital del món i centre d’acollida dels més guapos d’España, i ara la meca de llibertat de fer cerveses “24-7” que ni la pandèmia els atura. Tots els símbols d’España “són seus”: bandera, himne, església, rei, i ara la Constitució, o diríem millor la part que els interessa, però seria tema per un altre dia. El problema és que tots aquests símbols s’han usat, i encara s’usen, contra una bona part d’altres espanyols, i en el cas de la guerra de Franco negant el pa i la sal, fins i tot un enterrament cristià, amb l’església de còmplice passiu, als que perderen la guerra, que eren precisament els que defensaven la Constitució espanyola que varen rebentar els de Franco.

Amb aquest estat de coses, i catalans i bascos que no s’agenollen, sempre hi haurà una bona part de súbdits de l’Estat espanyol mal a plaer amb els símbols de l’estat que la dreta espanyolista usa per humiliar. Però millor no fer-ho coneixedor, en cas de litigi, endevina... ho duran al Tribunal Constitucional. Tot queda en família.