cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

El benestar emocional en la ficciologia

Recórrer lentament amb la mirada els lloms dels llibres de la meva biblioteca em proporciona un benestar emocional immens. Miro i remiro el títol de les obres, el nom dels autors, recordo vagament la trama, els protagonistes, alguns personatges secundaris, l’argument i l’estil. Sempre l’estil. L’estil és l’element primordial. L’estil fa atractiva la història, alegra la lectura, comunica el contingut amb la forma, fa que la ficció sigui més real que la realitat. Tot plegat fa que evoqui la vida de l’autor, que empatitzi amb ell, que em senti agraït amb la seva tasca, amb la seva exuberant inspiració, però també en els seus moments de sequera creativa, en la seva trajectòria plena d’alts i baixos literaris, en les seves angoixes, en els seus èxits professionals, en els premis i honors rebuts al llarg de la vida, en les crítiques i lloances, en una mica de tot. Com no m’he d’emocionar amb tantes sensacions? Tot és fruit de la ficció que edifica el món de la creació: una creació real com la mateixa vida. També la vida és una creació. També la vida és un llibre creat per la ficció d’algú. M’alegro molt quan ho penso. M’alegro i m’emociono. Quan penso que jo soc el producte d’una ficció no puc deixar de riure i fer salts d’entusiasme i exultació. Em poso a fer fortes exclamacions d’orgull i de joia: “Soc fictici! No soc real, soc de ficció! Soc real perquè soc de ficció!”

Els personatges de ficció som els reis de la creació. Vivim a expenses del que designi el nostre autor. No som responsables dels nostres actes si deixem que ho sigui el nostre creador, el nostre autor, el nostre novel·lista, el nostre fabulista. Pot haver-hi alegria més gran que aquesta? És que als éssers humans ens crearen amb la capacitat de saber que ho som. No vull dir que això sigui un privilegi, però és així. Aquesta capacitat ens permet estudiar-nos i analitzar-nos. Fins a un cert punt només, però també és així. La nostra realitat fictícia, malgrat tot, ens capacita a crear les nostres pròpies ficcions. I és aquí on descobrim el nostre vertader valor. És aleshores quan en veritat fruïm i en veritat gaudim. Gaudim més del que nosaltres creem, que de ser creats. Fruïm i gaudim molt més del que nosaltres mateixos descobrim, fem i creem, que del que nosaltres percebem i rebem. Ens alegra més el que deixem en herència que el que heretem. És més emotiu. Més commovedor i més trasbalsador. Més real. Perquè l’emoció és allò que, en definitiva, ens omple i ens dona la vida, la identitat. L’emoció converteix la ficció en realitat.

Crear és fer ficció. El món, abans de ser creat, no existia. Aleshores, algú el va crear, va fer una ficció. Una ficció universal, còsmica, absoluta, total. Uf, això sí que és una gran ficció! És una ficció de ficcions. Fins i tot, l’autor d’aquesta enorme ficció, va crear personatges capaços, a la vegada, de fer ficció. De crear. Això és extraordinari! Això sí que és emocionant i commovedor! Què cal fer davant un fet tan incommensurable com aquest? Què cal pensar? Què hem de pensar, nosaltres que també hem estat creats, “ficcionats”, amb la fertilitat de la creativitat i del pensament? El cap em rodola quan em trobo en aquest estat de perplexitat i d’immensitat.

Des de fa un cert temps, un dels meus nombrosos autors de capçalera actuals és Miguel Catalán, traspassat fa poc. Ens va deixar en herència un tresor en forma de vast assaig, com si fos un nou Montaigne o un nou Joan Fuster. Com un Francesc Pujols o un Miquel Ramis Alonso del segle XXI. Aquest tresor al qual faig referència es titula “Seudologia”, i tracta primordialment de la mentida, de l’engany i de tot allò que l’envolta. Aquest llibre, per inèrcia lògica, possiblement es convertirà algun dia en un referent fonamental de la història del pensament. Cal, doncs, fer-li les més fervents salutacions. El que estic escrivint avui i ara mateix n’és una de ben cordial. Seguint la seva estela, parafrasejant-lo, parlo de “ficciologia”, és a dir, de l’estudi de la ficció comparada amb la realitat. Sigui quina sigui qualsevol de les dues existències, encara que jo sempre he pensat que només es tracta d’una. Allò fictici i allò real són per a mi la mateixa cosa fins que no canviï de parer. Penso que la mateixa naturalesa fa que s’acceptin mútuament i formin una sola identitat. És evident que la ficció és un producte natural de la realitat, de la mateixa manera que la primera realitat universal va néixer d’una ficció fins avui científicament no descoberta. De la cooperació fecunda d’ambdues, nosaltres hem coincidit aquí. M’agradaria poder dir que de la trobada d’una i altra, es produeix un dinamisme creador que esdevé profund i neix la vida. I de la vida neixen les emocions, els sentiments, les intuïcions, la imaginació, la realitat i la ficció. Sembla complicat. I ho és.

L’ésser humà és un animal molt complicat. Almenys, jo ho soc, per la qual cosa em considero humà. Un concepte que no deixa de ser una consideració. Una altra cosa que tinc molt arrelada és que l’única veritat que existeix, o l’única que experimentem els homes, és la veritat que generen les emocions. I, en general, vivim més emocions autèntiques i específiques en la ficció que en la realitat. Les emocions “reals” són més fugisseres, més efímeres; en canvi les fictícies resulten sempre més veritables. Això no significa que jo doni més importància a la ficció que a la realitat: jo dono importància, i molta, a les experiències que m’alegren la vida i me la fan més plena i agradable. No és la ficció ni la realitat la que em proporciona benestar, sinó l’experiència que experimento. I valgui aquí, més que mai, la redundància. Si això no és la veritat, s’hi acosta molt.

El gran Chesterton (G.K.Chesterton) va manifestar que la veritat és més estranya de molt que la ficció, ja que la ficció la fem nosaltres al nostre gust. Jo no crec que sigui del tot així. Jo, quan escric, quan faig ficció, creo personatges que no fan el que jo vull, sinó que gairebé sempre van a la seva i em deixen a mi en ridícul. En el terreny polític, hi ha democràcies que són una ficció de veritables dictadures. Què passa en una situació així? Mirem els resultats. A la Literatura i a la Vida en general passa el mateix: és el lector, amb la seva saviesa més íntima, el que té sempre la darrera paraula, el que decideix si ell és real o fictici. La lectura és una democràcia d’un sol votant.

Només hauríem d’habitar aquell indret ple de bellesa on som feliços, tant si és real com si és de ficció, tant si és una barreja de tots dos elements. Siguem intel·ligents i no l’abandonem mai.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.