algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.54°
17°

No ho són, tots iguals, ni prop fer-s’hi

Emilio Alonso n’és el prototipus, de polític desigual, amb molta d’honra i mai tan ben dit. Darrerament se l’ha recordat com un dels protagonistes del renaixement dels partits polítics a les darreretes de Franco i també ha estat reconegut com es mereix pels diversos càrrecs importants que va ocupar durant la transició, sobretot en la construcció d’aquell Consell General Interinsular, precedent del Govern Balear. Més desconegut de les noves generacions serà que també va esser tresorer del PSOE, justament als anys gloriosos de Felipe González, i encara més justament, just abans d’una sèrie d’escàndols, alguns també per ses finances (cas Mariano Rubio). Hom diria que Alonso va botar del tren al moment oportú, si no el varen tirar, que tampoc no m’estranyaria ni li llevaria gens de mèrit. A més també fou excepció en això de quedar de mòmia al Senat fins a la jubilació VIP. Alonso es va jubilar com un autònom ‘moda’, me consta que ben allunyat de luxes, i encara fent de guia gratis et amore del GEM i bastants d’anys (foto de capçalera).

Miquel Pasqual, un altre que tal, coetani d’Alonso però “de sentro” que en deien. No sé si ho sabré resumir... Aquests parcs naturals (Albufera, Trenc, Dragonera... res a veure amb el “diploma com mentres” de la Serra) que ara ens donen tant de prestigi, i que els de menys de 40 anys es pensen que es declaraven d’ofici... ni prop fer-s’hi: fou el resultat d’una mobilització social molt ampla, dura i durant molts d’anys, encapçalada pel GOB, però no bastava, la protecció de iure havia de sortir del Parlament, i com que la dreta (amb el presumpte centre de comparsa, per variar), era partidària d’urbanitzar-ho tot (i tot vol dir tot, el president Cañellas es dedicava a l’especulació urbanística). La cosa estava ben encallada, però el dia d’autos Miquel Pascual, tot rompent la disciplina del seu partit, va votar amb els progressistes (aquell dia ecologistes), cosa que va esser el punt d’inflexió de les lleis de protecció dels espais naturals que gaudim actualment. Després el valent Miquel Pasqual va dimitir, el covard Jeroni Albertí es va quedar, i l’aprenent de lladre Maria Antònia Munar començava a fer plans...

Pablo Iglesias tampoc no és igual a ningú, gens. Entre insults i menyspreus (“y con la que está cayendo en Cuba...”) no deu esser el moment políticament correcte de parlar d’aquest home, però és que fins i tot els tòpics més beneits (“els extrems es toquen” —o no—) amb aquest home no han funcionat mai. Els fets són que en dos mesos mal comptats ha passat de vicepresident de govern (i líder indiscutit del seu partit) a ciutadà ras, i de motu propio. No sé si algun historiador en pot recordar més casos, jo no. És més: a les eleccions de Madrid Podemos va millorar els resultats, que el mateix Iglesias s’hagués autoimposat un llistó molt més alt és un altre tema. A tot això encara parlam d’Espanya, on els polítics no dimiteixen ni per estar a la llista de lladres de Bárcenas, ben al contrari potencien encara més les clavegueres de l’estat per destruir la llista famosa.

O sí, alguns (molt pocs) sí, i per molt manco. Maria Lluïsa Mascaró va dimitir per... (?) Quants recorden de què es va acusar Mascaró? Qui recorda de què anaven els “casos PSM”? Per quina acusació es va rebentar la carrera política d’Antoni Verger? Idò no és el mateix: els “casos PSM” són ben diferents del “casos PP”, i mentre els del PSM/Més dimiteixen els del PP s’aferren a la cadira que ni tirant-los aigua bullint l’amollen, fins i tot les mòmies d’ultratomba com Aznar encara bramen. No és el mateix.

S’han exposat quatre exemples variats i, esperem, aclaridors. No cal insistir que en podríem posar molts més. Fins i tot m’atrevesc a dir que hi ha gent normal, en política; gent que, efectivament, s’apunten a un partit o unes llistes electorals com s’apuntarien de voluntaris a la Creu Roja, i fins i tot amb uns ideals per a millorar la societat. Per què no? S’hi estan uns anys i quan troben que ja han fet un bon servei social, o els treuen per fer lloc als Nicolassins llepaculs, se’n tornen a casa a fer vida normal, o continuen de voluntaris en una associació ciutadana de pressupost paupèrrim.

A l’altra cara (dura) de la moneda, ves a saber per què, el PP troba que ha d’engreixar gent miserable com Toni Cantó, que no crec que ningú, ni els dels seus partits, vulguin que els comparin. T’imagines que te diguin “ets igual que en Toni Cantó” (!?).

Els partits tampoc no ho són, iguals, ni de bon tros. Aquest dimarts s’ha aprovat la llei de Memòria Democràtica, sense el PP; diumenge era l’efemèride del 18 de Juliol i els ajuntaments han posat les banderes a mig pal, amb l’excepció dels del PP. Casado continua obsessionat en justificar Franco. Per no tornar a parlar dels centenars de casos de corrupció infinitament més pudents que els atribuïts al PSM.

No és igual. Lluitar per a la democràcia o lluitar per destruir-la, comandar un cop d’estat o esser liquidat per un cop d’estat, assassinar o esser assassinat, embargar la casa dels altres o que t’embarguin ca teva. No és igual votar Miquel Pasqual o votar Toni Cantó, ni s’assembla de res.

Aleshores els que diuen “tanmateix tots són iguals” que ens volen dir? Quin interès tenen, per insistir en fer-ho creure?

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa mes de 2 anys

S’agraeix el comentari de més avall i de l’error de la llatinada en prenc nota.
Sobre el comentari darrer: l’articulista reconeix el que ha escrit, que és el que tenim davant el nas, l’articulista no reconeix el que no ha escrit, aleshores amb més motiu l’articulista no reconeix el que altres diuen que “ha reconegut”. Cadascú pot interpretar el que vulgui, però és l’intèrpret, que s’ha de fer responsable de la seva interpretació. L’articulista, per defecte, no reconeix interpretacions d’altri.

Valoració:0menosmas
Per Jaome, fa mes de 2 anys

El problema no és que tots siguin o no iguals de donents, el problema és que no ni ha cap que acabi de ser bo, tal com reconeix l'articulista.

Valoració:0menosmas
Per Macià, fa mes de 2 anys

En llatí, "motu proprio".

Valoració:-1menosmas
Per Polis, fa mes de 2 anys

“Tanmateix tots són iguals”, És un mantra que repeteix molt gent que al final acaba votant PP. Ho tinc comprovat. Magre consol.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente