Casado no té consol. Continua traient odi pels queixals. El temps li juga en contra i li nega un caramelet que dur-se’n a la boca, i el temps és una de les poques coses que no fallen mai. Hi ha coses que semblen immutables, per exemple gent com Casado que justifiquen la guerra de Franco, però altres que avui són moda demà ens semblaran del temps en blanc i negre. Casado sempre ha perdut i necessita una victòria urgentment, si més no per donar una aparença de lògica als seus brams. Ara brama tot el dia al desert i pot arribar a avorrir els camells.

Que el govern de Sánchez és il·legítim i està acabat és una bona ocurrència per repetir-la unes quantes vegades, especialment en mítings per a fer gràcia als seus, però no deixa d’esser un miratge, aleshores fer potadetes tot el dia com els veciats de cocou que vàrem haver de tornar a sa mare amb el ‘barco de còvid’ arriba a cansar. Fins i tot, segons els manuals d’autoajuda, és dolent per a la salut, això d’estar traient foc pels queixals sempre seguit, a part de l’espectacle patètic i el pitjor exemple per a prestigiar la política.

Casado no es limita a dir que el govern central està acabat, per intentar-ho demostrar no té més recursos que l’insult, més exactament tots els insults que es puguin enfilar en el temps que puguin suportar el que l’escolten, si és que queda algú, a part dels que li han de fer la pilota... fins que li peguin la punyalada.

Toni Cantó és el prototipus de la casta del polític més repugnant. Una teoria és que l’escàndol “Chiringuito español” ho és, una punyalada “amiga”, si bé molt sibil·lina, com al cinema negre dels anys 40, o a les clavegueres de Fernández Díaz, o als episodis de contraespionatge del Madrid d’Aguirre, González i Granados. És tan esperpèntic que només s’entén en clau de cervells retorçats, naturalment sense amor propi i disposats a rebentar el sistema a fi de comandar, o de tenir “chiringuito”.

Si Casado, i altres, ja han justificat la guerra de Franco, i necessita continuar bramant, quina pot esser la pròxima ocurrència? A tot això Ayuso ja li bufa al clatell, és promotora de l’escàndol Toni Cantó i de molts d’altres de la Villa i Corte. De la maneta d’Aznar, en un acte on ens va fer notar que, efectivament, a España allò normal és... l”Una-grande-y-libre” (per variar), com ho demostra que el PSOE, segons Aznar, les dues darreres vegades que ha arribat al Gobierno ha estat en circumstàncies “extrañas”, qualificant com a tal la moció de censura (el que ara no s’atreveix Casado), o, amb una recontra girada de truita inintel·ligible, a causa dels atemptats de l’11-M... ens hem perdut. Recapitulem.

Als atemptats de l’11-M va esser el mateix Aznar, amb l’ajuda inestimable d’Acebes i Pedrojota, els qui varen dirigir la mentida de l’atemptat (dient que havia estat ETA enlloc de fanàtics islamistes) fins que la mentida els va rebentar el dia abans de les eleccions.

Això darrer, amb les desqualificacions de Casado i altres, és molt més greu del que sembla a primera vista: es tracta de repetir, fins a la nàusea, que la dreta és la cosa normal per a governar, si ens roben a mans plenes mala sort, ja rentaran els pedaços bruts a casa i a tornar a robar... vull dir ‘governar’, com sempre. L’esquerra, segons els neofeixistes, és una mutació maligna del darwinisme social.

La rereguarda està coberta per l’exèrcit, les forces i cossos dels piolins, els jutges... i fins ahir els bisbes i els empresaris, que sembla que darrerament s’han arribat a emprenyar i han donat una passa en la reconciliació social (no tots). Un altre motiu de desesperació per a Casado, així ja no és estrany que vagi com una moto de circ.

Les darreres “jutjades” més sonades han estat: donar la raó a l’extrema dreta en el cas dels cartells que insultaven els MENA (els immigrants menors d’edat), i donar la raó als mocosos de l”hotel Còvid” que no els va donar la gana de seguir les normes de confinament que fins ara s’han aplicat als ciutadans normals. Un cas que, per cert, ha disparat el nombre de contagiats tot fent perillar aquesta temporada turística.

Fins i tot el senyor Escarrer ha reconegut que [amb aquest bestiar] no s’hi guanya res. Podríem afegir que ja fa 21 anys, com a mínim, que amb el turisme sobresaturat no hi guanyam res directament, mentre perdem PIB i competitivitat, alhora que gasten les infraestructures, i per posar-les al dia cal continuar destruint el paisatge. Idò passa d’hora de canviar el sistema, turístic i polític.

Dilluns a Madrid, a la manifestació en contra d’un assassinat homòfob, la policia va acabar a porrades com si hagués estat per posar urnes a Catalunya. En les manifestacions de “cayetanos” la policia es feia selfies amb els manifestants.

Per acabar més relaxats recordem una pel·lícula: hi ha una (altra) seqüència magistral perduda entre tant d’Òscar dins ‘Cabaret’: contemplen les primeres mostres d’exaltació nazi quan un protagonista diu a l’altre: “Aquests ara faran net de gentussa i després ja els aturaran”, i l’altre contesta: “Qui els aturarà?”. I efectivament, per aturar-los hi hagueren d’anar els nord-americans i els russos. Això és història, i molt més fàcil de comprovar que allò de Don Pelayo.