algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
18°

Normalitat

Fent un tomb pel Passeig de ses Figueretes, escolt els infants de pares marroquins que estan jugant al futbol. Entre ells parlen espanyol. Quan s'adrecen a les mares, sempre amatents, emperò, parlen (deduesc) àrab (segurament dariyya) o amazic. No en sé prou per distingir-ho. La seua llengua materna és una de les dues, però la llengua en què parlen entre ells (encara que siguin molt jovenets; n'hi ha que deuen tenir no més de quatre o cinc anys) ja és una altra. La mateixa observació la podem fer referida als fills d'un grup de membres de la colònia peruana de Frankfurt: amb els pares parlen espanyol, però entre ells ja parlen alemany amb tota fluidesa. Ho veim també a les barriades de París o de Brussel·les: els mateixos infants que parlen àrab o amazic amb els pares s'interrelacionen entre ells en francès. Com devia passar amb els fills d'emigrants eivissencs a Cuba o a l'Argentina.

Com que estadísticament és el que sol passar, deim que aquest comportament sociolingüístic és el normal. La normalitat implica una norma, és a dir un comportament regular (estigui escrit o no; aquest, per exemple, no hi està), que la gent segueix d'una manera aparentment espontània.

En una futura normalitat lingüistica, a l'Eivissa de 2050, els fills dels actuals descendents de marroquins, hispanoparlants, parlaran espanyol amb els pares, dariyya o amazic (si encara en saben una mica) amb els majors... i català/eivissenc entre ells. Perquè la norma, també més o manco universal, és que els migrants acaben adoptant la llengua territorial (norma que es trenca quan la territorial i l'estatal no són la mateixa).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris