L’estiu ja és aquí, temps de calor, trobades familiars, d’amistats, sopars a la fresca... Un any diferent, de tota manera. No tant com l’any passat, any de la pandèmia, de la crisi. No és igual, però és diferent dels altres anys.

Després de mesos de tancament, a poc a poc la «nova» normalitat es fa present. El dissabte 26 podrem anar sense la màscara als espais oberts. Una gran passa endavant, recordem aquests darrers dies de juny amb temperatures d’agost i la calorada que passàvem pels carrers i places.

La temporada turística torna, es parla del seixanta per cent d’hotels oberts, no sabem quants restaurants i bars, ni les estadístiques reals dels negocis tancats que no tornen a obrir, després d’haver exhaurit els estalvis i potser amb dificultats per accedir als ajuts, si no tenien els comptes clars amb la Seguretat Social, amb Hisenda. Sabeu quin mal ha fet el costum dels doblers negres! No només als petits empresaris, també als autònoms, i no en parlem dels treballadors i treballadores acostumats a veure el seu sou una part declarada, l’altra en sobre.

Hem viscut mesos i mesos de restriccions, que la ciutadania més conscient ha assumit sense problemes. No és el mateix d’altra gent que s’ha declarat clarament «negacionista», indignada per l’atac a «la seva llibertat», entesa aquesta com l’individualisme duit a l’extrem, l’egoisme del «fot qui fot i visca el rei!» o aquella idea que la «llibertat de prendre una cervesa quan vols i on vols» passa per damunt el bé comú, la salut dels teus conciutadans, dels teus veïns i veïnes.

Un individualisme que semblava podíem superar amb els aplaudiments i la solidaritat cap aquelles persones que tenien cura de la nostra salut, també del nostre aliment, de la desinfecció dels carrers, de la neteja dels llocs públics... Semblava que l’onada d’agraïments seria perdurable, seria una lliçó apresa i present quan superàssim els pitjors dies del confinament.

Hem parlat molt d’allò que ens ha mostrat la pandèmia. La fragilitat exagerada del model econòmic d’aquestes illes nostres, excessivament dependents de la mobilitat de les persones que vénen a passar les vacances. Hem posat damunt la taula, a les agendes polítiques, la necessitat de repensar-lo, d’invertir en el canvi de model, en fer possible altres jaciments d’ocupació que faci una transició planificada, que ningú quedi pel camí.

Haureu vist molts articles als diaris d’experts que han anat reclamant aquesta planificació. Els euros que vindran de la Unió Europea sembla que han d’anar destinats a les persones, així en general, i en concret ha de significar invertir en projectes i realitats que canviïn el model caduc, agressor amb el medi, i el facin «sostenible».

Paraula que s’ha fet tan polisèmica que potser ha modificat el seu significat. Massa usos diferents, massa gent l’usa per posar un adjectiu «verd» que convenci al consum del seu producte.

Ens haurem de posar a fer feina de valent, institucions i societat en general, si volem que es faci realitat aquest canvi. No és possible un retorn al passat, a la realitat dels anys 2019, 2018, 2017... amb la massificació de visitants a les nostres illes.

Volem els euros europeus per fer possible el tramvia de Palma, per posar un sol exemple. Per tant, per canviar la mobilitat, menys cotxes i més transport públic eficaç. Volem el tren a Artà, un altre exemple. Barat, ràpid, que faci deixar els cotxes a casa, per venir a Ciutat a treballar.

Volem els euros per tenir uns serveis públics eficients. Si cal invertir-los en la millora de la sanitat, de l’educació, dels serveis socials endavant, volem projectes públics que millorin les vides de la ciutadania.

I... no acabaria aquest article si continués en les demandes per millorar la nostra vida quotidiana. Es poden resumir en: transparència, bona gestió, honestedat en la gestió dels recursos europeus. Transparència, diàleg, participació, amb els representants de la societat civil. Exigència i responsabilitat, per part d’aquesta.

Comença l’estiu del 2021, tant de bo ens dugui una part de tants bons desitjos!