"Aquests peixos [els mulars] seguien els vaixells quan venia l'esquadra, enllepolits per les deixalles que solien volar per l'orla: amb un poc de sort, el cos d'un mariner mort per la pàtria que acomiadaven damunt coberta amb una senzilla cerimònia episcopaliana després d'hissar, fins a mitjan escota, la bandera dels USA entonant l'himne amb la mà al cor...". Ve a tomb rememorar aquestes visites de la VI Flota dels EUA a la Badia de Pollença, que Xesca Ensenyat explica al "Quan venia l'esquadra". També venen a tomb alguns records d'infantesa, com ara, els regals que ens feien els marines (texans "Levis Strauss", cartrons de Malboro, uns xiclets en forma de pastilla de sabó...). Crec que els contactes amb els soldats nord-americans, que, procedents de la Guerra del Vietnam, recaptaven en el Moll de Pollença com a estació de descans i esbarjo sexual dels guerrers, ens van marcar a molts molleros adolescents de l'època. De fet, tinc per a mi que aquells contactes amb els soldats que venien del Vietnam, una vegada superada l'adolescència, van marcar per a sempre el meu compromís polític i social.
Per què ve tot plegat a tomb? Doncs perquè el dilluns de la setmana passada es va esvair la que pot ser l'última oportunitat per a què les víctimes civils vietnamites de l'agent taronja -el verí fumigat pels Estats Units durant la guerra de Vietnam, responsable de la mort i greus malalties de centenars de milers de persones- tinguin una certa reparació. Convé no oblidar que l'agent taronja és un superverí, considerat per la comunitat científica i l'Organització Mundial de la Salut un dels més nocius mai produïts. Sigui dit de passada, que una visita al Museu dels Vestigis de la Guerra (en vietnamita: Bảo tàng chứng tích chiến tranh), a la ciutat Ho Chi Minh, és una de les experiències més dures de "dark tourism" o "thanatourism".
El cas és que la setmana passada acabà la història de la lluita pertinaç –una altra lluita de David contra Goliat- de Tran To Nga, una gairebé octogenària dona franc-vietnamita, afectada personalment i la seva família per l'agent taronja. Després d'haver-se perdut –sense entrar en el fons de l'assumpte- totes les demandes judicials als EUA de l'Associació de Víctimes Vietnamites de l'Agent Taronja (VAVA) contra les multinacionals (entre altres Chemical, Uniroyal, Occidentl, TH Agriculture i Bayer, actual propietària de Monsanto) fabricants del verí que continua enverinant a moltes persones al Vietnam, acollint-se a una recent legislació francesa, que permet litigar contra empreses estrangeres que els hagin causat algun tipus de mal, Tran To Nga intentà trobar justícia i reparació a França.
Inicialment, un jutge francès va admetre que el cas s'examinés al seu país, però sembla que no ha pogut superar les pressions del lobby de les multinacionals assassines. Un fatídic dilluns de maig de 2021 va declarar inadmissible la demanda de Tran To Nga.
Tanmateix, la guerra del Vietnam segueix. L'enfrontament dialèctic és el següent: Els advocats de les multinacionals no s'estan de sostenir que "estaven realitzant un acte de servei públic" en favor del seu país en guerra, i que no podien dir-li que no a l'esforç patriòtic que se'ls reclamava. I, d'altra banda, la de les víctimes, per exemple, Tran To Nga a la seva biografiada intitulada "Ma terre empoisonnée" afirma: "Sóc filla del Mekong, del colonialisme, i de la guerra. Sóc filla d'una terra màgica i enverinada".
Tornam-hi, torna-hi: Capital contra vida!
