No és un endemisme. Ni prop fer-s’hi, ni de conya. En política diuen que una mentida dita mil vegades és una veritat oficial. La ciència funciona d’una altra manera: si mil espavilats diuen que la terra és plana, no per això deixa d’esser esfèrica. Ningú no està obligat a escriure, i manco a usar tecnicismes que no domina. Dir que la cabra és un endemisme és mentida i, a 2021, podem suposar que és premeditada. Embolicar amb subterfugis que pareixi que... també: una mentida embolicada, o sigui més premeditada i amb ganes.

No ‘fan net’. En bon mallorquí això de ‘fer net’ és una expressió típica, molt usada com a metàfora i freqüentment n’abusam com si diguéssim ‘deixonar’ i tantes altres paraules o frases que tant serveixen per a despistar com per a no dir res. Per exemple, quan diuen que “en Franco va fer net”, ningú no entén que li agradàs agranar i fregar, sinó que per mor de la seva guerra Espanya és el segon estat del món amb més desapareguts. A part, a la natura ‘fer net’ no existeix, ja s’ha dit aquí mateix un parell de vegades.

No eviten els incendis. L’única cosa que podria evitar els incendis seria ficar a la presó els que calen foc al bosc. El bosc tot sol no pren. Ben al contrari ja s’ha dit que les cabres són precisament un incendi silenciós, i ací la metàfora és ben aclaridora: vol dir que els efectes devastadors del pasturar de les cabres i dels incendis produeix el mateix fenomen: desertificació. A part, aquesta “preocupació” pels incendis és bastant esquizofrènica: no sabem de cap propietari, i n’hi ha que són jutges, que hagi obert una investigació pels incendis a les seves terres.

És un animal domèstic, introduït, invasor i plaga. No n’està declarada oficialment per discrepàncies polítiques, pressió de caçadors i retenidors de terres principalment. Una altra hipòtesi és que mentre l’administració en general és motiu de crítica constant, pel que fa a medi ambient sembla que hom estigui més pendent de subvencions. Mentre, aquests dies s’ha tornat a talar un altre arbre monumental: el pi de ses Alzines, que estava ran d’un tram de GR, d’aquests que no saps si és una promesa per si t’has portat bé, o si ens han de castigar a esperar un altre segle.

La plaga actual no té res a veure amb la vida tradicional de la Serra que, a part, està abolida. Cabres i conreus són incompatibles, perquè s’ho mengen tot, i més: encara caven per menjar-se les arrels. Les cabres tradicionalment es tenien en guardes amb pastor, i efectivament sempre se n’escapaven algunes, que eren les cabres orades. Hi havia contractes d’arrendament de possessions que prohibien expressament tenir cabres.

En haver desaparegut els pagesos la situació de la Serra és ex novo. A moltes possessions no es cultiva res, aleshores el pinar va ocupant els antics sementers, això és la natura que es regenera, amb una vegetació exuberant, espessa, amb un màxim de fulla verda per metre quadrat, que és la fàbrica d’oxigen del món, ací els bocs perden la batalla perquè s’hi traven amb les banyes i se’n van cap als conreus i cap a l’alzinar, que l’arrasen per complet fins i tot de plàntules i d’aglans, impedint-ne la regeneració. El mal ja està fet: la majoria d’alzinars (l’ecosistema principal) són una relíquia de fòssils d’arbres amb el sotabosc eliminat. Ací el banyarriquer és el darrer mot del credo.

No hi ha control possible. S’ha estat provant de fa vint anys i pitjor que mai. Els animals domèstics han d’estar a corrals o amb pastors, no a lloure. No hi ha un mínim per hectàrea admissible. Això darrer pot esser molt interessant com a teoria per discutir al bar de la facultat. A la pràctica les cabres es multipliquen fins al nombre màxim possible, que només depèn del menjar disponible, ja que no tenen cap depredador.

La Serra mai no havia estat petada de cabres com ara. Després de la guerra de Franco va venir ‘es temps de sa fam’. Imaginem-nos el bosc de Planícia quan era ple de carboners amb sa família, menjant pa sec amb pellerenques, quan per allà apareix una cabrida... quantes possibilitats tendria d’arribar a adulta? La Serra s’explotava completament: els terrenys més magres i ara inimaginables per al conreu eren les rotes, a l’alzinar hi amollaven els porcs i els carboners, i als comellars més estrets els calciners. L’espai en què es podien moure les cabres, escapades de les guardes, era molt limitat. Els segles anteriors no eren gaire millor i el temps dels talaiots tampoc, aleshores ja tenien guardes de cabres, per això havien de cremar la garriga constantment per a què es menjassin els brots tendres. Per això hi ha carritxeres miserables on per naturalesa hi hauria d’haver bosc espès.

Perill de bales. Tots els camins de la Serra, inclosos els gestionats pel Consell, tenen rètols amenaçadors de perill de bales. La indústria de la Serra és l’especulació del sol, l’agricultura n’és el macguffin. Els excursionistes fan davallar les expectatives de negoci: fan nosa.

Fora de l’apartat anterior, els vedats de caça major han beneficiat mitja dotzena de grans retenidors de terres, per a la resta, que som quasi tots, un pam de nas.