Mentre els mentiders de sempre es dedicaven a empestar el món, intentant aglapir una grapada de vots i denunciaven el Govern actual dient que suprimiria les pensions, un grup d’activistes, els vertaders herois actuals, els que actuen com a palanca capaç de moure el món estaven preparant accions, precisament per defensar-les, les pensions. No perquè el Govern actual les vulgui suprimir, sinó perquè són conscients que s’ha acabat la vidriola d’on es treien els doblers per pagar-les i que fins ara no s’ha trobat el sistema per compensar el fet d’haver gastat els doblers existents a tal fi. El que no es vol es que s’intenti privatitzar les pensions, fent que la gent separi una quantitat de doblers del seu sou per dur-la al banc i que en jubilar-se, se li torni. Això no és factible ni s’ha voler que es faci i aquest fet, encara que gran part del poble no ho sàpiga o no ho vulgui saber és cosa de la dreta i de la dreta extrema. Clar, si baixen els imposts com predica n’Ayuso, és perquè volen suprimir després les pensions i privatitzar-les, com privatitzarien l’educació i la sanitat. I llavors aquestes qüestions de la societat del benestar es trobarien només a l’abast dels rics, ja que governen per a ells. I aquesta és una paradoxa moderna. Els pobres voten els polítics de dretes que governaran afavorint els rics. L’únic problema que això suposa és que part de l’esquerra actua de manera semblant a la dreta per obtenir més vots, però sempre surten perjudicats els mateixos. Només grups com els que aquest dissabte han defensat les pensions són capaços de fer que el trasvàs de l’esquerra cap a la dreta sigui més lent. Però necessiten ser molts més perquè la desaparició de l’esquerra no es culmini.
El fet de les pensions té una llarga i curiosa història. Fa més d’un segle i abans d’existir la Seguretat Social l’advocat Francesc Moragas i l’empresari Lluís Ferrer Vidal varen voler fer alguna cosa per afavorir la classe obrera i crearen una caixa de pensions per a la vellesa, que pretenia oferir jubilació a la classe obrera. Quan ho varen tenir a punt oferiren el projecte a la Caixa d’Estalvis de Barcelona. I aquesta rebutjà el projecte. Així els dos emprenedors varen crear la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. En poc temps es va convertir en la primera caixa d’estalvis de l’Estat. A final del segle XIX s’havia creat aquí La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears, encara que la seva finalitat era financera, però també amb la intenció de dedicar part dels beneficis a finalitats socials. Durant la segona república la Caixa de Pensions es va posar al servei de la Generalitat de Catalunya, ja que una entitat financera sempre fa falta a les institucions públiques. Quant més important és la institució més grans són les seves necessitats. En temps del franquisme va anar canviant la seva direcció, però continuà amb els seus principals objectius que eren la seva principal raó de ser, la catalanitat i l’obra social. En alguns moments va tenir algun director represaliat i així varen aconseguir que abandonassin la catalanitat i es dedicasssin només a l’obra social, com va ser en temps d’Enrique Luño Peña. Va ser un director que no feia ni deixava fer, i per això li varen posar de nom Enrique Puño y Leña. Aquest es va dedicar a la construcció d’habitatges. L’entrada a la UE suposà canvis en les entitats financeres. El govern espanyol obligà a fusionar les entitats financeres i finalment les va obligar a convertir-se en bancs. Moltes caixes tenien dificultats financeres i manca de liquiditat. Per això Caixa Madrid es convertí en Bankia que va rebre una gran quantitat de diners públics. Va desaparèixer Caixa de Catalunya, que s’havia fusionat amb les caixes de Tarragona i Manresa. La passa següent del Govern va ser expandir Bankia i per això va posar al seu capdavant Rodrigo Rato, que va acabar a la presó i l’expansió de Bankia va quedar aturada. Una passa més i s’ha pretès que Bankia absorbís Caixabank, encara que la realitat demostrarà que ha estat a l’inrevés. La seva seu social és a València. La catalanitat de Caixabank ha desaparegut pràcticament, ja que a Catalunya estan distrets amb les baralles internes dels independentistes, que són també catalanistes. La Generalitat de Catalunya no piula.
Una manera d’aconseguir el ressorgiment dels bancs és fer estalviar la gent per obtenir pensions. I això és el que no han d’aconseguir els bancs ni els governs dretans. És per això que s’ha d’agrair la tasca de les associacions que donen suport al moviment que defensa el sistema de pensions públiques existents. Persones que se sacrifiquen per les altres, els herois i les heroïnes del nostre i de tots els temps.
