Si per a commemorar el diploma Com Mentres d’això de Patrimoni de la Humanitat s’han programat fastos en 40 actes, i això que a la Serra ja no hi cabem, en el 15è aniversari de la compra de Galatzó ben bé se’n podrien organitzar 80, de fastos d’aquests, i tanmateix no es veu la mateixa emoció. Jo mateix no sé si proposar encara més fastos o sols acudir al funeral de l’excursionisme clàssic. La Possessió almenys és una cosa física amb moltes quarterades de terreny per als votants, que no és cosa que sobri, i és de ressenyar l’encert d’adquirir una possessió emblemàtica de la nostra història i també molt important per estirar les cames, que bona falta ens fa. Tot i això crec recordar que els del PP d’aleshores, quan integraven els de VOX, ja en feren per na Bet i sa mare, de fastos.

I entre celebracions i propaganda institucional un altre camí usurpat: aquesta setmana el de Bàlitx d’Enmig, fa 10 anys ja ho intentaren, després de cobrar subvencions per tancar.

Sempre serà molt més digne comprar una finca cada set anys (ja deu tocar!), que no que se’n duguin els doblers els ex amics de Bárcenas, o el rei d’Abu Dabi, ara bé: això no compensa la pèrdua de camins o la degradació del paisatge, no diguem ja de la (mal) dita ‘industria de la construcció’ que en realitat és indústria de la destrucció, del territori i del país. Si de cas caldria posar un impost als especuladors, mans mortes i destructors del territori amb la finalitat de comprar possessions, així en podríem comprar una cada any, i si es fes amb efectes retroactius aviat podríem comprar mitja Serra. Allò de l’ecotaxa ja està escagassat.

El Galatzó, dèiem, era una gran possessió amb molta història i amb molts elements naturals i patrimonials dignes de millor atenció: fonts, canaletes, vestigis prehistòrics, barraques i tot tipus d’arquitectura popular, per exemple els forns de calç, dels que se n’han localitzat deu, si bé la meitat ja estan malament o pitjor, encara estam en situació de treure molt millor profit, no tan sols didàctic, d’aquest patrimoni singular.

El forn de na Llaneres és sens dubte el més conegut, ja que és prop i en la ruta principal en el comellar de ses Sínies. Va esser restaurat i carregat amb molt d’encert, mostrant-lo tal qual seria al seu bon temps a l’hora de coure la pedra, que això és ni més ni pus, la matèria primera per a fer la calç, només falten uns quants milers de feixos de branca de pi i foc per posar-lo en marxa.

És un cas únic, o gairebé, i no ens podem conformar amb això tot sol. Tampoc no costa tant, netejar de vegetació i consolidar quatre pedres. Molts municipis que posen tot l’esforç en plorar per a què el Govern els faci una camada del GR o els declari un arbre ‘singular’, també se’n podrien cuidar ells mateixos, de protegir arbres, camins, forns de calç i altres elements patrimonials, i de vergonya.

D’altra banda tampoc no cal que un forn s’hagi de muntar com el de Galatzó, per a què sigui digne d’anar a veure’l. De fet el valor del forn de na Llaneres rau en la seva excepcionalitat, però la fàbrica buida (neta i reforçada) encara és més interessant en poder mostrar més elements. Per no anar més enfora el forn de na Llaneres 2, tot just un poquet més amunt, ens permet de veure l’olla (el clot), també ben interessant, i l’enfornadora, que és la pedrota principal del portell, i clau en el funcionament del forn. Un poc més amunt encara hi ha el forn de sa Cova Rotja, que torna a necessitar una bona neteja.

De camí cap a Galilea, que segons com és GR i segons com no, no ho endevinaràs mai, com molts altres camins que no sabem què, trobam aviat el forn de na Mata 1 (foto), que és dels més impressionants i amb una factura de mestre, amb portell quasi rècord de 2,7m d’alt. Doncs sobretot el portell aquest, i molts casos semblants, és el punt més fràgil del conjunt. Com que els forns buits a dalt són oberts, els portells queden amb les cantonades que s’aguanten (les que no han caigut), com deia mon pare, amb saliva dejuna, aleshores és inajornable reforçar el portell amb una, o tres, pseudo tafarres (llegiu ‘travessers’). El cintell (la paret circular externa) seria espectacular si no fos atacat per la vegetació, pins cavalcats i alguns esboldrecs. La restauració d’aquest forn més que necessària és urgent, el temps juga en contra, aleshores hauria estat molt millor restaurar-lo l’any passat que l’any que ve.

Un poc més amunt hi ha el forn de na Mata 2, amb cintell de talaiot encara més espectacular, la resta està bastant més deteriorat i envaït per la vegetació, sembla més difícilment recuperable, tot i això, si el GR dels orgues hi passa per davall (o no?), també és ben just i necessari una bona neteja i consolidació del que queda. En el millor temps del GR de propaganda per a Unió Mallorquina, Sant Borràs el volia animar amb escultures modernes... si tenim forns de calç regalats, per a què volem perendengues postisses?

En el Camí des Ratxo hi ha un altre forn germà de na Mata 1, igualment espectacular i amb els mateixos problemes, amb l’afegitó que és un engolidor de cabres. Un altre part damunt des Tramuntanal i...

Haurem de continuar un altre dia, si fa la meitat del que hem proposat, ja té un bon berenar, en Sedano, majoral de Galatzó, o com es digui ara.