Els processos d’autodeterminació i independència a què es veren obligats a recórrer els estats europeus sobre les antigues colònies, no concloïen processos pacífics en molts casos, sinó de lluites armades molt doloroses i extenses per a les poblacions colonitzades i en menor mesura per les forces d’ocupació. Foren aquestes lluites les que aconseguiren arrabassar de les potències occidentals el reconeixement a aquest dret polític democràtic i universal que és el dret a l’autodeterminació dels pobles. Fins aquí hi arribaren els estats majoritàriament europeus a la força, però fins aquí només. Irlanda del Nord, Còrsega, Catalunya, el País Basc, Escòcia... són territoris amb un estat polític, administratiu i econòmic que es pot definir clarament com a colònies dels seus respectius estats, Gran Bretanya, França i Espanya.

Pel que fa al cas de Catalunya o Països Catalans, una de les accepcions de l’IEC: “Territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana, regit generalment per una legislació especial”, és perfectament aplicable al seu cas. La Constitució espanyola i gairebé tot l’entramat jurídic d’estructuració política territorial regeix com a legislació especial de sotmetiment d’aquest poble i territoris a l’estat espanyol.

Sense allargar massa amb el que ja sap tothom, el tractament que es dona a la llengua pròpia castellana a Madrid, posem per cas, no és el mateix que es dona a la llengua pròpia catalana a Mallorca. No cal estendre’s aquí en tota la discriminació i atacs a la nostra llengua des de l’obligatorietat de percentatges d’hores lectives en castellà, a la inexistència del català en àmbits judicials, al desconeixement intrínsec, quan no agressivitat directa contra el dret de parlar la nostra llengua per part de les forces d’ocupació, militars i policials o del món sanitari en general i que tenen com a font i escut la Constitució espanyola, una continuació del Decret de Nova Planta, com a “legislació especial” en l’apartat lingüístic.

La prohibició expressa de federació de comunitats autònomes i de qualsevol entesa administrativa sempre sotmesa abans a les Cortes Generales del Reino, del títol VIII de la Constitució espanyola, redacció expressament formulada contra qualsevol intent de naixement o renaixement d’una idea política o administrativa de Països Catalans, territoris, no cal dir, amb una mateixa història, llengua, cultura i relacions econòmiques estretes, clara mostra de la realitat de “legislació especial” per a territoris colonitzats.

Europa ha fet veure no sentir-se interpel·lada per les més importants mobilitzacions pacífiques a Europa, a Catalunya, en favor de la independència d’una minoria nacional, d’un territori colonitzat dins les seves fronteres, ni tampoc en la voluntat expressada pels ciutadans d’aquest territori en diversos embats electorals on es votaren propostes polítiques quan a voluntat a decidir el seu futur polític i fins i tot el resultat d’un referèndum d’absoluta gènesi i netedat democràtica, així com la brutal repressió per intentar impedir-ho per part de l’estat espanyol colonitzador mitjançant les seves forces d’ocupació, Guàrdia Civil i Policia Nacional i posterior tragicomèdia grollera i ignominiosa d’injusta condemna penal per part del Tribunal Suprem Espanyol. Presos polítics i socials a la presó per defensar el dret d’autodeterminació del seu poble contra, evidentment, l’estatus de colònia vigent.

És probable, jo ho voldria, que posat tot el cas sobre la taula del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, aquests acabin reconeixent la vulneració i violació de drets humans relatius a la llibertat de decisió política democràtica lligats a una voluntat d’autodeterminació dels pobles, d’una minoria nacional, en aquest cas de Catalunya. L’existència de presos polítics i exiliats que han respectat escrupolosament els tràmits jurídics obligats per a defensar els seus drets, ha de tenir sens dubte un reconeixement i uns resultats justos i d’importants conseqüències polítiques pel que fa al dret democràtic a decidir a l’Europa del segle XXI. O això és el que hauria de passar si volem basar el futur de les resolucions dels conflictes a la pràctica democràtica i tutela de la comunitat internacional i no a un status quo basat en l’ús de la força, sovint imposat per episodis històrics bèl·lics de resolució injusta.

Amb tot l’indiscutible essència feixista de la monarquia i exèrcit espanyol, mai jutjat per crims contra la humanitat, per molt que no agradi escoltar-ho als seus més fervents valedors del PSOE, al PP li és igual, no fa preveure una transició pacífica cap al dret a decidir de Catalunya o el País Basc, els precedents històrics ens indiquen que al feixisme sempre se l’ha hagut de vèncer per les armes. Esperem que l’exemple intervencionista a Kosovo contra les forces sèrbies, per part d’un dels països que venceren el nazisme, els Estats Units d’Amèrica, anul·li les temptacions d’ús de la força per aturar les inevitables conseqüències de la praxi democràtica a Catalunya, als Països Catalans.