El passat divendres, dia 26 de març, a la fi es pogué celebrar la tertúlia dedicada a la poesia d’Àngel Terron El llibre del mercuri (1975-1985) presentada per Àngels Cardona i Maria Victòria Secall. A causa de les restriccions actuals aquesta reunió s’havia anul·lat en diverses ocasions, però la poesia, igual que els humans, és caparruda i insisteix a fer-se camí dins la realitat. Cal no deixar de banda que, tot i les circumstàncies, l’assistència va ser un èxit, és a dir, el màxim permès a la sala de Can Balaguer.
Àngel Terron (es Coll d’en Rabassa, 1953) és poeta i catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat de les Illes Balears. L’obra que comentàrem, és a dir, El llibre del mercuri (1975-1985) és un aplec dels poemaris inicials de Terron, que es gestaren en els anys de l’anomenada revolta poètica catalana de la dècada dels anys setanta i vuitanta. El pròleg de Jaume C. Pons i Alorda ens ofereix una anàlisi d’allò més enriquidora i lúcida per entendre la importància d’aquest autor: «El llibre del mercuri (1975-1985) és la culminació d’aquell projecte personal iniciàtic que va inaugurar-se en la dècada miraculosa dels setanta i que arriba aquí al seu punt possiblement àlgid».
Les persones que assisteixen a les tertúlies, de manera lliure i oberta, poden fer les preguntes que considerin adequades a l’autor o, per torns, comentar o llegir un poema en veu alta. Com hem dit abans, la poesia i els éssers humans som caparruts i malgrat les distàncies de seguretat i les mascaretes, no hi mancaren les lectures en veu alta, comentaris, reflexions i punts de vista d’allò més variats. Teniu en compte que a partir d’un poema, es generen grans debats sobre la vida que poden menar a replantejar-nos realment el que som: parlàrem de les persones des del punt de vista químic i com un estat d’ànim trist o depressiu pot arribar a destruir-les quan, de cop, una mala gestió dels sentiments, les emocions o l’estrès acaben generant un problema de salut.
Al llarg de la tertúlia ens envoltà un cert misteri sobre la malaltia que pateix el món, la qual cosa ens hauria de menar cap a una anàlisi profunda de tot allò que ens envolta: les persones, les plantes, els animals... En el fons, tot es comunica d’una manera o l’altra, fins i tot els arbres i les flors deuen parlar de nosaltres, segons ens exposà una contertuliana.
Per acabar, vos deix amb un fragment del poema «El mite de Sísif», inclòs al Llibre del Mercuri (1982):
El mite de Sísif no representa la inutilitat,
cap pas de l’hèlix no és el mateix.
Els antics ens atorgaren belles i benignes imatges,
tal el poder purificador del foc
-malgrat que desconeixien els microbis-
i ens oferiren també aquesta polisèmica,
emperò nosaltres un sol significat li comportem,
el més senzill per a la tribu:
cercar aviat la desfeta, l’enderrocament,
pujar un sol pic la pedra.
Referència: El llibre del mercuri (1975-1985). Àngel Terron. Pròleg de Jaume C. Pons Alorda. Lleonard Muntaner Editor (2019).
