Són unes barraques singulars d’allò més senzill, tot i què criden l’atenció per molts motius, el principal en pot esser que hagin arribat fins als nostres dies, algunes intactes, i això que cal remuntar-se a l’edat mitjana per trobar-ne l’origen, la data de construcció exacta no ho sabem, així que, a falta de datació científica, potser estam parlant dels elements patrimonials més antics, almenys d’això que s’ha anomenat arquitectura popular.
La construcció és tan senzilla com robusta, ara en diríem un búnquer, tot i què sa funció seria més de caixa forta. Es tracta d’una construcció petita però ben robusta, a primera vista confusible amb un aljubet i amb poca cosa més. Es tracta d’una construcció de planta rectangular, poc més llarga que ampla, de dos o tres metres de costat, d’un sol compartiment i sostre de volta de canó rebaixada, amb una obertura per tirar-hi el gra des de dalt.
Les parets, de pedra amb morter, poden fer 60 cm de gruix, aleshores l’interior queda prou reduït. Té una porteta, encara un poc més baixa i poca cosa més, ni finestra, excepte en els més grossos, que són pocs. L’interior sol fer un poc més d’1,5 metres d’altura, un home llarg no hi pot estar dret, cosa que indica bé que allò era per dipositar els cereals i no per a què ningú hi anàs a romandre ni manco a fer-hi l’indiot.
El graner de Galatzó, com a possessió enorme que era, és més gros, amb dues ‘claraboies’ i un finestró. En aquest cas a més té una rampa per fer-hi recular el carro, amb un ros considerable. Aquest, en esser finca pública, és dels més coneguts, i com quasi tots és situat al camí d’arribada a ses cases. De camí cap allà també són de visita molt fàcil el de Peguera (foto de l’esquerra), a l’entreforc de la vall Verda, i el de Son Claret (foto de la dreta), en una camada transversal entre aquesta possessió i es Capdellà. Estan isolats (una altra característica) i bastant ben conservats, tot i què al de Peguera passa d’hora que hi enviïn la brigada municipal a llevar-li la vegetació que ja l’està fent malbé, i no seria cap doi reconstruir la llinda.
Dèiem no fa gaire que una ex posessió, ara hotelet rural, venal per la mòdica xifra de denou milions (Què feim amb la Serra?), a cent metres de ses cases té un pou de capelleta que cau a trossos, i un forn de calç per l’estil, declarats BIC per a més curiositat, doncs entre el forn i el pou també té un graner del Delme ‘mort d’oi’, cosa que indica que com ‘més hotel’ més menyspreu al patrimoni i cultura tradicionals, i com ‘més rural’ més barreres al camp, subvencions per “fer net” i para de comptar. Hi podria haver excepcions, però com que també abusen de posar amenaces de disparar amb escopetes, que ja deu esser un souvenir, no ho podem comprovar.
Entre els que vingueren amb el rei en Jaume a matar moros hi havia el famós bisbe Berenguer de Palou, a qui en justa recompensa li va correspondre un quartó de Mallorca, que tendria jurisdicció pròpia especial i seria conegut com ‘les terres del Pariatge’ que, per simplificar i entendre el que estam parlant, es correspon amb els municipis de ponent de Palma, a més de Marratxí. Aquestes possessions pagaven l’impost del delme en espècie: la dècima part de la collita, que es dipositava directament en aquests graners del Delme (adesiara dits ‘des Deumo’), que encara es conserven sobretot, no exclusivament, a bona part de les possessions de Calvià.
I per acabar un poc més divertit, vegem com es pot fer un article complet d’això sense dir ‘emmagatzemament’, cosa que tampoc no vaig sentir mai, dels concos de foravila.
