Fa un any del confinament general, de la declaració d’estat d’alarma, d’extensió de la malaltia provocada pel coronavirus, la COVID19. Un any on molta, massa, gent ha perdut la vida. Moltes persones han patit la pèrdua sense poder acostar-se a la persona estimada, moltes persones també han viscut la malaltia a ca seva, o als hospitals, amb por, amb incerteses sobre els tractaments mèdics.
Estadístiques de malalts, de persones a les Unitats de cures intensives, de persones curades, de morts, que ens han informat dia a dia, des dels mitjans de comunicació, les xarxes socials. Estadístiques esgarrifoses, que ens escarrufen quan donen els nombres de tot el món.
Haureu vist programes especials recordant aquells primers dies de carrers buits, d’hospitals plens, d’aplaudiments als balcons. Exposicions de fotos al Born de Palma, per tenir present allò que visquérem, en els dies del tancament.
Continuem amb la pandèmia sanitària, amb la crisi econòmica que ens ha duit, amb la crisi climàtica, amb la crisi social que ha provocat molta pobresa, molts canvis en les famílies que treballaven en el món del turisme, de la restauració, de l’hoteleria, del comerç.
No veiem la sortida del túnel, encara. No de manera nítida, transparent. Sabem que arribaran ajuts econòmics, directes, a empreses viables diuen. Sabem que anuncien noves mesures socials, la famosa derogació de la Reforma laboral del Sr. Rajoy es torba molt, massa. I no parlem dels retards en els cobraments de l’Ingrés Mínim Vital, per la burocràcia, per la manca de personal al SEPE. Retards que afecten moltes persones, les seves famílies. Que provoquen més i més gent a les cues de les organitzacions no governamentals i entitats que reparteixen bosses de menjar.
L’arribada de les vacunes va a ritme lent, almanco aquí, a les nostres Illes. Noves mesures restrictives per les setmanes vinents, per la setmana de Pasqua, que afecten les famílies, el retrobament, fer les panades i crespells junts. En canvi, obrin la vinguda de turistes, per donar un respir al sector turístic... Una contradicció difícil d’explicar, que ha motivat moltes piulades, comentaris, articles d’opinió. Poden venir alemanys als restaurants i no podem trobar-nos amb la padrina, els pares, la tieta, per fer panades!
Necessitem veure mesures clares cap a la solució de moltes situacions extremes, per exemple en el tema de l’habitatge, que incomprensiblement des de Madrid es paralitzen. No veiem valentia a l’hora d’abordar una planificació necessària per al canvi de model econòmic a la nostra comunitat, per part de l’Administració. Com si només veiessin la sortida en el retorn a la situació anterior, que no serà possible com auguren economistes, sociòlegs...
Necessitem veure que s’escolta tota la societat, amb les seves múltiples veus, des dels representants de l’economia social i solidària, les cooperatives, i no només les patronals de les petites i mitjanes empreses i les grans cadenes hoteleres. Cal saber què diuen els representants del món del treball, és cert, les organitzacions sindicals, i també els autònoms. Quines sortides veuen, més enllà dels seus interessos immediats.
I necessitem veure els nostres representants polítics explicant clarament tot allò que s’està fent, amb seguretat i confiança. Rebatent amb força els arguments de la dreta i l’extrema dreta que malparla sense donar alternatives. Que llança acusacions i qualificacions exagerades, apel·lant a termes del passat com a insults.
Vivim un món ple de contradiccions, és cert. Aquests dies es debat la conformació de les dretes espanyoles, amb agressivitat, amb transfuguisme. Les forces polítiques d’esquerra han de ser valentes a l’hora de conformar el cordó sanitari que aïlli VOX a les institucions, com han fet catalans i bascos als seus Parlaments.
Necessitem consolidar i ampliar la consciència que els valors democràtics s’han de defensar, les llibertats, la divisió de poders efectiva i real. Necessitem actituds valentes que combatin els missatges de l’extrema dreta que amb insults i mentides parlen de sortides fàcils, xenòfobes, antidemocràtiques.
Un any després, continuem i necessitem reforçar l’esperit comunitari, som éssers socials, l’individualisme només duu frustració i infelicitat. Necessitem sortir-ne com a societat amb més justícia, més solidaritat, més igualtat.
Comunisme o llibertat