«Ser en si és expressar-se,
és dicció, servir a l'altre.
El fons de l'expressió és bondat»
E. Lévinas
Fa dies que estic colpit. El cas de tortures i vexacions a un home amb discapacitat per part d'un grup de set joves a Manacor, m'ha deixat molt consternat. Més enllà de totes les informacions que han transcendit als mitjans, crec necessari algunes reflexions al voltant de la dignitat ètica i dels valors que defensam com a societat.
En primer lloc i de manera determinant s'imposa el fet del consentiment. Va ser el jove qui va organitzar el macabre 'concurs' per canviar de look i va ser, segons sembla, de manera pactada amb els 'concursants' que van marcar les proves i els 'castics' en cas de no superar-les. Ara bé, els delictes de lesions es persegueixen d'ofici i, en el cas de discapacitats i de menors, el possible consentiment de la víctima no és cap atenuant. De fet, a parer meu, aquí se superaren els límits.
Encara que ell hagi declarat que li agraden les 'pràctiques de risc' i el 'sado ligth', cap dels participants sembla que es va qüestionar la majoria de les pràctiques vexatòries que li infligien i que, segons la versió d'una de les acusades, ell els hi exigia. Sembla que no dubtaren a l'hora de tatuar-li penis a la cara amb una màquina casolana, cosir-li els peus amb fil i agulla o clavar-li xinxetes. I tot per diners, per un suposat 'premi' de 3.000 euros. Els joves infligiren els castics sense pensar, crec jo, en cap de les conseqüències. Ni tan sols en el fet d'humiliar la dignitat intrínseca d'una persona. En una societat moguda pels diners, sembla que tot s'hi val, fins i tot un 'concurs' d'aquestes característiques.
I aquí hi hem d'afegir, en segon lloc, la violència simbòlica. Els actes i vexacions foren gravats per suposadament penjar-ho al canal de YouTube de la víctima. Això, redobla el dolor, perquè fa partícip de les agressions als possibles espectadors a qui suposadament es destinen aquestes imatges torbadores i que denigren la dignitat humana. En el món de les imatges i de les xarxes socials, fins i tot les vexacions als altres sembla que hi tenen cabuda. El dolor es contempla com un espectacle i la violència es banalitza.
De fet, com ja va analitzar el filòsof J.Paul Sartre i més recentment la filòsofa Donatella Di Cesare, la tortura representa l'acte extrem de cosificació de la persona. La víctima és reduïda a mera materialitat, mera carn, que perd els seus atributs com a singularitat humana i com alteritat. En el camp de les imatges vistes a través d'internet passa exactament el mateix. L'alteritat és reduïda a una pantalla en la qual es pot exigir veure-hi, fins i tot, el que mai no hauria de succeir.
El cert és que el cas tindrà ara un recorregut judicial i, segons la majoria de mitjans, serà difícil de determinar el final. El jove assegura que els 'concursants' sabien que tenia una discapacitat intel·lectual, mentre els acusats afirmen que desconeixien aquest fet i pensaven que era una persona 'normal'. Com ja hem apuntat, aquest fet serà determinant. Amb tot, però, em queda el dolor de contemplar el que està disposada a fer la gent per diners i, sobretot, em quedo amb unes quantes frases del xat de WhatsApp del 'concurs', en les quals la víctima assegura que no s'estima a si mateix i que havia organitzat el macabre cap de setmana per «acabar ja amb la meva persona».
Una frase que ens hauria de fer reflexionar i que ens hauria de comprometre a fomentar una societat en la qual totes les persones més vulnerables tenguin les seves pròpies eines per a poder viure amb plenitud i no acabar en aquest extrem.
