El resultat electoral del 14-F no han agradat al Govern de Sánchez, tampoc a la ultradreta de VOX. És més, diria que no els ha agradat gens. Primer, els va tocar rebre als presos i a les preses polítiques. El 15-F, la Fiscalia ja va recórrer el tercer grau. Dimecres, el jutge de vigilància penitenciària va decidir mantenir el tercer grau dels presos polítics empresonats a Lledoners. Ara, ha rebut el líder de JxC, Carles Puigdemont, i també els eurodiputats parlamentaris Toni Comín i Carla Ponsetí que perdran la immunitat parlamentària. Llanera tampoc vol deixar a defora l'exconseller Lluís Puig i és per això que demana el Tribunal de Justícia de la UE que dictamini quin procediment d'euroordre és el correcte per poder extradir els membres del govern exiliat.

"Primer trauran els tancs al carrer abans de donar la independència a Catalunya", em va dir, fa un grapat d'anys, un expresident del Govern de les Illes Balears que coneix i bé les clavegueres de l'Estat.

Illa ho té difícil per presidir la Generalitat de Catalunya. Molt difícil. Impossible, no. En política no hi ha res impossible. Tot es pot negociar.

Ara cal moure fixa. Primer vendrà la inhabilitació. I després, l'empresonament dels dissidents polítics? I després?

El 1956, les protestes contra el règim comunista a Hongria són aixafades pels tancs soviètics.

Europea va néixer amb l'anhel d'acabar amb els freqüents i cruents conflictes entre veïns que havien culminat en la Segona Guerra Mundial.

Ara sembla que ens situem a l'avantsala dels anys cinquanta. Patim les conseqüències del Brexit. Boris Johnson surt reforçat de la guerra de les vaccines contra la Unió Europea. I què fa UE? S'aïlla dels seus socis.

Aquesta Unió, que cada cop més s'assembla a una oligarquia, ho tendrà complicat per ajudar a Sánchez a l'hora de negociar el Govern de la Generalitat de Catalunya.

I sí que coincideix, en part, amb Carmen Calvo quan diu que les manifestacions de suport a Pablo Hasél són "un esdeveniment que no té res a veure amb la llibertat d'expressió". Les manifestacions que es varen viure a Holanda, quan es va imposar el toc de queda per primera vegada en el país després de la Segona Guerra Mundial, no només tenien a veure amb un horari. El ministre de Finances holandès, Wopke Hoekstra, va qualificar d'"escòria" als qui instigaven les protestes.

Escòria? No. Eren, són, joves sense futur, ni il·lusions, ni anhels.

Què guanyaran empresonant el govern a l'exili? Cortines de fum per tapar la realitat, i després?