muy nuboso
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
22°

Dir-m’ho a mi mateix

Tot el que llegeixo m’ho llegeixo a mi mateix. Sembla una immoderació, però aquesta és la veritat. Tampoc crec que sigui un narcisisme, més bé es tracta d’un acte anàrquic. Qui escriu, s’ho escriu a si mateix, i qui llegeix també. Vull dir que jo no llegeixo pels altres. Tampoc menjo pels altres, ni faig exercici físic ni treballo pels altres. Tot ho faig per a mi mateix. Sense jo, jo no faria res. Si ho faig, és perquè em cal fer-ho. Ho faig per necessitat, per subsistir. Si jo no volgués viure, deixaria de menjar i llegir. Això ho considero anarquisme, per molt paradoxal que pugui semblar. No sé si em dono a entendre. Jo sí que m’entenc en tot això que estic dient, que m’estic dient. No és que em consideri un subjecte egoista ni molt menys, però tot el que faig ho faig per mi. No puc fer-ho per a ningú més ni per cap altre motiu. Fins i tot el que faig pels altres, ho faig, indirectament, perquè el destinatari únic i últim soc jo.

No és que jo sigui un ésser especialment excepcional, tots els humans que conec som iguals en aquest sentit. És a dir, tots ho som d’excepcionals. Fins i tot en el fet de trobar sentit a les nostres vides. Cadascú a la seva manera, és clar. Encara que tots els nostres pensaments i les nostres accions estiguin carregats de sentit, no deixem mai de comportar-nos d’una manera real absolutament absurda, segurament a causa de la nostra limitada intel·ligència. L’estupidesa, la idiotesa, la neciesa i altres forces naturals incontrolables no deixen mai de regir l’existència dels homes. Cal fer, alhora, l’elogi d’aquest absurd i tractar d’escapar-nos permanentment d’aquesta situació tan caòtica i confusa. Per això la ficció serà sempre un bon refugi.

Només la literatura en majúscules ens salva d’aquesta misteriosa realitat. Perquè la literatura forma part de les nostres vides, no és en cap moment aliena a la vida humana. En aquest sentit ens cal sentir-nos afortunats. Penso en Montaigne. Sempre torno a Michel de Montaigne. Sempre hi torno. Encara que les meves lectures de tota la vida han tingut la narrativa com a fita destacada, a mesura que m’he fet gran he llegit, cada cop més, altres gèneres literaris. És cert que la novel·la ha ocupat la majoria de temps i d’espai en les meves hores de lectura silenciosa, però ben aviat s’hi va anar incorporant el teatre -també de forma molt predominant-, la poesia, les memòries i els dietaris, la biografia i l’autobiografia, la crítica literària, l’aforística, la ciència, la filosofia i la psicologia, la teologia, i el cada vegada més freqüent gènere, difícil de contextualitzar, que és l’assaig. A hores d’ara ja tothom sap que el pare de l’assaig és Michel de Montaigne. Al seu costat, i no a la seva ombra, sempre hi col·loco dos altres titans del pensament i l’especulació humanística com són Thomas More i Erasme de Rotterdam.

L’assaig és el gènere literari que més directa em toca i més m’interpela personalment. L’assaig és la lectura que dona més joc i distracció, i que a mi més esbargiment em proporciona. Abans, quan començava a llegir llibres d’anàlisi i d’exploració científica, d’estudi de la naturalesa humana, de filosofia, etcètera; és a dir, quan era més jove i ingenu, me molestava molt que m’envaïssin les preguntes i els dubtes: el que jo volia era que tant les preguntes com els dubtes em fossin resolts. Però el que feien era emprenyar-me i atabalar-me, em generaven més preguntes i més dubtes no expressament volguts. Jo volia respostes i no interrogants. Volia calma mental i espiritual. Fins que vaig descobrir que aquests no eren els objectius del pensament ni de la filosofia, ni de l’assaig en general. La lectura no es va inventar per resoldre problemes, sinó per generar-los, com la religió i la pròpia ciència. Vaig prendre distància i vaig demanar ajuda a l’humor. Aquesta crida lúdica a l’humor, que se’m va donar a conèixer paradoxalment a través de la lectura, va alleugerir-me i asserenar-me. I no només això: em va despertar. Va fer que jo sentís inquietud i interès per aquells temes que tant em desconcertaven.

Potser és aquesta la funció principal de l’assaig i la finalitat suprema de la lectura. La lectura assagística es diverteix, flipa diríem col·loquialment, amb les preguntes, amb els dubtes, amb les contradiccions i les paradoxes. Aquests són els ingredients que la fan tan atractiva i que tant enriqueixen als seus amants. Montaigne devia conèixer magistralment aquesta contingència de la seva manera de ser. Manera de ser idèntica a la dels seus anònims lectors. Com devia gaudir Montaigne preparant i escrivint els seus assaigs! De la mateixa manera que tots nosaltres gaudim i fem saltirons i cabrioles de joia quan els llegim!

He de dir, per a coneixement de qui tingui curiositat en saber-ho, però sobretot per a la meva reafirmació personal pròpia, que abans de llegir els assaigs de Montaigne jo ja havia experimentat les mateixes contradiccions que ell em va transmetre en els seus escrits. El que passava en el meu cas, era que no n’era prou conscient. Si és que n’era gens! Ho dic perquè, des de sempre, com tots vosaltres, quotidianament, m’he vist envoltat d’incògnites i contrarietats, per molt que de manera més infantil que ingènua jo les ignorés. Montaigne em va obrir els ulls. Montaigne em va obrir les orelles i em va obrir la ment i el cor. De la mateixa manera que m’ho recordà no fa gaire una lectura del llibre “Mostrar y decir”, de Phillip Lopate, un altre excel·lent assagista dels nostres dies. Lopate cita Montaigne en un passatge que jo tinc subratllat fa decennis. Diu Montaigne: “Totes les idees més contradictòries es troben, d’alguna manera, en el meu interior, d’acord amb les circumstàncies que m’impressionen: soc vergonyós i insolent; cast i luxuriós; xerraire i taciturn; treballador i negligent; enginyós i travat; estic de mal humor i em sento festiu; soc veraç i mentider; savi i ignorant; tolerant, generós i garrepa; veig en mi totes aquestes qualitats segons quina sigui la direcció on m’inclino. Res en mi hi ha que sigui concloent, ni sòlid, ni senzill; tot és confusió, i no hi ha res de la meva persona que pugui resumir en una sola paraula”.

Tot això és el que, pensant, llegint i rellegint, em dic a mi mateix una vegada i una altra cada segon de la meva vida de lector. No he descobert mai res millor, entretingut i juganer que el acabo de citar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris