algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 23°
25°

Galliners

Fa més de quaranta anys als corrals grans o petits de les cases del meu poble hi havia galliners, també porquers, però sobretot galliners. M’atreviria a calcular que més d’un vuitanta per cent de corrals en tenien, encara hom en pot trobar restes, però encara n’hi ha d’actius, que més ben o més mal reparats i gestionats continuen la seva funció, no zoològica, d’aportar ous i carn a la família, i no només això.

Al meu poble el 2020 la gent treu, crec que dos pics a la setmana, la bossa de matèria orgànica per a ser recollida en la gestió de residus. La meva aportació anual al respecte és zero. Tenc la sort de tenir un corral petit i un poc llarg, de no més de tres-cents metres quadrats, amb un parell de garrovers grossos. Des de sempre aquest garrover ha donat ombra, refugi i pernoctació a les gallines. El sòl és de terra on en temps plujós i humit i aportam palla amb dos objectius, per una banda les gallines trepitgen sec i suma matèria orgànica a la mateixa terra del galliner. A vegades he fet la broma de suggerir que la terra del nostre galliner és un viver de bacteris molt potents amb la funció de degradar i incorporar la matèria orgànica, restes de menjar de la taronjada del matí, pells de patata, clovelles d’ou, de fruita, verdures, el menjar que no ens acabam i així no es tuda... Tot és aprofitat primer per les gallines i teuladers i després per aquesta munió d’endofauna molt diversa que només aixecant dos dits de terra podem localitzar, cucs de terra, bolles del bonjesús, papes nuvies, cent cames... i una munió de bacteris i fongs que no podem veure però que considero ben entrenats i potents en, com per obra de màgia, fer desaparèixer allò que hi hem tirat dies abans. Per tant ja dic, no només ens aporten ous i carn les gallines, també ens ajuden a reciclar de manera molt gratificant una part dels residus que generam en forma de matèria orgànica.

El nostre galliner té gallines i galls, i dos indiots que me regala un amic. El nostre galliner és un galliner feliç. Baix el cobert d’un antic i petit porquer hi posen els ous, sobre palla i de manera còmoda i més o menys segura. El galliner ha patit atacs de marts, eriçons i especialment i darrerament, moixos. Són episodis que hem anat superant. A vegades la desesperança, com la que deu patir el pagès quan cans domèstics s’ajunten i ataquen les seves ovelles, ha fet passar la idea pel cap de deixar-ho anar, però ja dic, ho hem superat i hi hem après un poc més.

Un temps teníem una quica molt bona lloca. Quan s’hi posava li posàvem els ous de les altres gallines per covar, passats vint i un o vint i dos dies naixien els pollets que ella sabia cuidar de manera valenta. Més tard compràrem una petita incubadora, solíem col·locar-hi ous, una quinzena, quan alguna gallina es posava lloca i a covar, en néixer els polls a l’incubadora els ajuntàvem amb els que li acabaven de néixer a la gallina, així ens estalviàvem de cuidar nosaltres directament. Després, però hem canviat d’estratègia i ara durant uns quinze dies els guardam directament amb nosaltres dins una capsa amb llum artificial d’una bombeta que els aporta llum i calor i que els vespres apagam perquè puguin descansar. Al cap d’uns quinze o vint dies, quan ja fa un poc de soleiet calent de finals de març o abril, els tancam a un petit annexe del galliner, a fi que puguin anar-se condicionant i adaptant a l’ambient i la presència de les gallines.

Quan ja tenim pollets surats, allà per maig o juny, els darrers anys hem decidit matar el gall que queda. La raó és, encara que mai hem tengut cap queixa, que els veïnats comencen a dormir amb les finestres obertes i per tant, quan canten els galls encara de matinada, s’escolten més. Potser podríem mantenir el gall durant l’estiu, encara que cada any, quan els polls ja són grans els arriba el relleu.

Les nostres gallines no són fines de raça, és a dir, mallorquines, menorquines... ben al contrari, la mescla té aportacions de Nicaragua, Cuba, Suècia, Austràlia i d’alguns pobles de Mallorca. Tenim gallines de coll pelat i una vegada en vàrem tenir una, descendent de les de Nicaragua que ens posava els ous amb closca de color verd, molt guapos per defora i igual de bons per dedins. La diversitat l’hem aconseguida amb ous que ens arribaren per diferents vies des d’aquests països. Record els primers que duguérem de Nicaragua i els col·locàrem davall una lloca, la gran emoció i alegria de quan varen néixer va ser grossa.

Les nostres gallines viuen bé, tenen lloc per gratar davall al galliner, els feim aportacions de gra mesclat d’aviram, herba que recollim quan n’hi ha d’aquí o d’allà, pa dur que compram de tant en tant al forn i ensegonam, les restes del nostre menjar...

Tenc el record d’una notícia de fa molts anys, més de trenta, d’un ajuntament de Bèlgica que podria ser Anvers, amb una iniciativa municipal de donar un galliner prefabricat, amb aportació de palla i instruccions d’ús, per a dues o mes gallines, per a habitatges en una zona urbana, és a dir pisos. L’objectiu era precisament aprofitar la matèria orgànica generada a casa i obtenir ous. També vaig poder observar en un viatge a Londres horts i galliners urbans de col·laboració col·lectiva i que m’agradaren molt. Amb això vull dir que, com tantes altres formes que hem adoptat de vida, potser caldria arriscar-se a pensar projectes d’aquesta mena, més familiars i propers que aporten aprenentatges i alegries.

Una part important de la gestió d’un galliner i que no vull oblidar, és la que fa referència a la mort i aprofitament de les aus per a menjar. Ja he dit que un galliner no és un zoològic i que els animals del nostre galliner viuen bé perquè els estimam molt, els hem vist néixer, però el relleu és essencial i aprofitar la carn i els ous, també. Conec una persona que té un galliner sense gall, cada any o dos anys, el renova completament. Aquesta persona no en mata, les duu a una altra per fer la feina. És una altra forma de gestió d’un galliner.

En el nostre cas grans i petits entenem amb normalitat i absoluta comprensió la feina de matar els animals, en el nostre cas tallant-los el coll, que facin la sang, el sistema que nosaltres empram. No entraré en més detalls, només observar que la pràctica ho ha arribat a fer tot més fàcil. Després cal tenir aigua a punt d’ebullició per escaldar-la, plomar-la i trossejar-la amb cura i mestria acumulada igualment al llarg dels anys. El resultat s’ho val. L’alegria del galliner es perllonga a la taula familiar. El cost és molt per davall del producte final, i no només en l’aspecte de la nostra nutrició, sens dubte.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per cossiols al revés?, fa 6 mesos

Eren gallines immigrants, o turistes enamorades. No migratòries, o sí? ;)
El que no sé de bona font, és si és cert, el que diu algun medi, que ara es sap que peixos i aus poden tenir un poc es coronavirus de sa COVID-19.
Alguns terrats urbans tenen inclús galliners amb cucs de terra. Però encara que estimem molt es cucs, és complicat per ses gallines usar mascareta ;D
Per microhàbitats o 'ecosistemes' ;-) en equilibri de galliners amb cucs de terra, uns usen clapes protegides amb fems nou. Deixant-ho unes setmanes davall recipients o coberts. Aïllats de vent i temperatura, fixos de cops de gallines, i un poc ventilats. De color fosc per escalfar en s'hivern, i en s'estiu reflectant clar, per refredar i humitejar un poc. I es cucs tendrien lloc protegit elevat també quan s'ofeguen per pluja.
En descomplndre's, i canviar cossiols al revés a algun fems nou, hi ha per adobar plantes. I com que basten uns pocs cucs de terra per reproduir un caramull, festa grossa de selecció darwiniana, des grans depredadors ;)

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris