En aquestes alçades de la pandèmia, trobam, en general, una resignació per part de les persones, tot i que tenguem la sensació de ser una pilota de tenis de taula que va i ve. Em referesc bàsicament a aquelles que sempre hem complit les normes, però que no sempre veim les mesures d’allò més lògiques o efectives.
Si analitzam objectivament algunes normes, el pensament lògic entra indefectiblement en conflicte. I el cervell de la gent fa voltes i voltes, les converses diàries als llocs de feina és saber i recordar què es pot fer o no segons la setmana, etc.
Segons les darreres normes, les grans superfícies comercials han hagut d’adaptar-se per servir només productes essencials i tecnològics. Fins aquí, res a dir, ens proposen un nou recurs per contenir el problema de la pandèmia que ens ha tocat viure. D’aquesta manera ens resignam ràpidament a seguir aquestes noves normes i només compram menjar o productes informàtics. Però després de fer una volta per determinat centre comercial (no en diré el nom), em vaig adonar de la perversió del sistema. És a dir, es pot vendre com a producte alimentari alcohol, però no calcetins, jerseis, pijames, revistes o diaris.
En poques paraules, si una família té urgència per comprar una peça de roba per als seus fills, no la trobarà en aquest centre comercial, per sí que podrà adquirir una botella de whisky o d’herbes dolces. És lògic, l’alcohol es considera un producte d’alimentació, però no uns calcetins per combatre el fred d’aquests dies. Pel que es veu, parlam de categories diferents. Tal vegada deuen pensar que si el teu fill vol uns calcetins més gruixats perquè no en té (ja que els darrers anys havien estat més suaus), s’haurà de conformar amb una copeta d’herbes.
En altres àmbits, es produeixen situacions que no acaben de ser lògiques. És possible que siguin casos aïllats, però tenen la seva gràcia, per dir-ho de qualque manera. És el cas de familiars (germans, cosins...) que fan feina en una mateixa empresa i que en aquest cas poden, amb les mesures pertinents, interactuar o veure’s als despatxos, però no poden reunir-se una estona en l’àmbit familiar, encara que es protegesquin amb mascareta i mantenguin les distàncies de seguretat. Tot plegat és estrany, però les normes són les que són.
Personalment, em costa molt d’entendre algunes mesures, però, evidentment, les respect, no en mancaria d’altra. Ara bé, pens que certes coses permeses resulten més perjudicials que algunes no permeses. Entenc que la situació és difícil i que se cerca la manera de controlar el problema. M’imagín que no és fàcil preveure tota la casuística possible i que sempre qualcú se sentirà malapler per les circumstàncies personals. Si hi ha normes, s’han de complir, perquè, com he dit, tècnicament responen a un intent de millorar la situació, però l’eficàcia de les quals no sempre és demostrable. Les solucions són complicades i les decisions han de resultar per força estressants per a aquelles persones que les han d’aprovar. Això sí, continuarem fent bonda amb l’esperança que enguany aquest malson comenci a esvair-se.
Es països asiàtics fa mesos que gestionen sa pandèmia d'una manera activa i fa mesos que es ciutadans hi poden fer una vida pràcticament normal. En canvi, a tot es món occidental es virus va a lloure. Com així?
Davant s'incapacitat de fer una gestió activa contra es virus, fent proves massives que permetin detectar es punts de contagi i aïllar-los (incapacitat que continua després de mesos de pandèmia), ses administracions occidentals s'han limitat a fer-ne una gestió passiva, utilitzant es bolletins oficials per donar ordes a sa població sobre allò que pot fer i allò que no. A damunt, sovint són ordes genèriques, que aplicades sense matisos se converteixen en absurdes, com es fet d'obligar a dur morral pes carrer, on no hi ha càrrega viral a bastament ni temps d'exposició perque se puguin produir contagis. Fins i tot si es carrer està desert, o si se tracta d'una zona enjardinada on no hi ha ningú, qualsevol ciudatà que hi passi ha de dur morral, amb amenaça de multa.
Després d'haver imposat aquestes normes exagerades, injustificades i absurdes, es mateixos polítics que les han decretades apel·len a sa responsabilitat individual per combatre es virus. Com quedam? ¿Som nins petits que hem de complir normes genèriques aplicades d'una manera absurda o som ciutadans adults responsables, amb capacitat de mesurar es perill i decidir amb qui mos relacionam i de quina manera, o en quin moment hem de dur morral i quand el mos podem llevar? O una cosa o s'altra, però que no mos enredin pus ni caiguin en sa temptació d'usar sa pandèmia com a mecanisme de control social ni com a excusa per retallar sa llibertat des ciutadans de manera arbitrària.